Festival de Salzburg. El Sistema Abreu

Aquest any el la 93ena edició del Festival de Salzburg han hagut uns participants molt especials. Ja des del discurs de benvinguda realitzat per Josep Anton Abreu s’ha pogut gaudir de la interpretació de les diverses orquestes (Infantil. Simón Bolivar i el Cor Manos Blancas) nascudes totes elles, a partir de la implantació de l’anomenat “El Sistema” instaurat per Abreu a Venezuela.

Es impresionant veure les xifres relacionades amb aquest projecte. Actualment, El Sistema actua en 230 conservatoris del país, amb uns 4000 docents implicats i arribant a més de mig milió de joves. La veritat és que em produeix una enveja increible. No es tracta d’un projecte per fer passar l’estona als nens i nenes o als joves. Es tracta d’un projecte global: formatiu en quant a actituts i valors, exigent volent aconseguir l’excelència, integrador i que obra portes a la professionalització, solidari entre ells mateixos, participatiu i motivador, I tot això a través de la música i de la seva interpretació en grup.

Sempre m’ha semblat un camí pel que valia la pena passejar. Compartir, reconèixer les aptituts d’altres companys i companyes, poder dialogar i aprendre dels altres. Quan moltes vegades es parla de que l’ofici de músic fomenta l’individualisme, el narcisisme i l’egoisme, potser és degut a que es tendeix a inculcar des de ben petits als nens i nenes, que toquin un instrument en solitari.  A vegades sóm els propis adults els que encarrilem als infants a que triin un instrument, en el que podran sobresortir. Com es diu a l’article escrit per Jesús Ruiz Mantilla i publicat a El País,”Su sistema ha desafiado la educación musical corriente, individualizada, cambiándola por la necesidad de trabajar en grupo desde el principio”. A més del reconegut Gustavo Dudamel,és important constatar l’aparició de noves figures com el jove director Jesús Parra de 18 anys.

Els programes presentats han posat de manifest el grau de  virtuosisme musical de tots els integrants. Que criatures jovenetes, tinguin tan interioritzada la música, de manera que puguin expressar tot el aquesta aporta o que tinguin la capacitat d’emocionar amb la seva interpretació, fa que realment ens haguem de replantejar l’educació musical que s’imparteix en el nostre país. Un factor gens menyspreable és el fet que fossin capaços d’aguantar la pressió de tocar sota la direcció del mestre Ratlle, director de la Filarmònica de Berlín. En un món globalitzat com l’actual, tenim la gran sort de poder participar d’aquest tipus d’aconteixements i de valorar-los en tota la seva amplitut. Les seqüències de la interpretació de Maler que he pogut sentir, m’han trasbalssat.

El Coro Manos Blancas fa palès aquest esperit de superació devant de situacions adverses. La compenetració amb l’orquestra arriba a quotes molt elevades.

Crec que no es tracta de lloar per lloar. L’exigència és imprescindible, però per a tothom. I sobre tot s’ha de ser equanim: no és vàlid el cafè per a tots. A cada un se li ha de demanar en funció de les seves capacitats i circumstàncies.

Aquest tema és capdal. LA CULTURA i L’EDUCACIÓ són la base pel desenvolupament d’un país i de forma molt especial del jovent. Hem de creure en els joves amb fets, recolzant-los, posant al seu abast mitjans que els permeti la seva realització com a persones i com a professionals. I si cal modificar els sitemes d’aprenentatge, no ens ha de fer por canviar-los.