Els euros en el futbol.

Amb tota la raó del món, els ciutadans estem escandalitzats de les xifres que estan apareixen relacionades amb casos de corrupció. Tothom ens preguntem com pot ser que el ex tresorer i ex gerent del Partit Popular tingui 48 milions d’euros en comptes a Suïssa, i no ens conformem en declaracions que diguin que s’han equivocat en la percepció que tenien d’aquesta persona. Però el meu comentari d’avui no va en aquesta línia, sinò en qüestionar-me com pot ser que un equip de futbol, en aquest cas el Reial Madrid (encara que pensaria el mateix fos quin fos l’equip), sembla que estigui disposat a pagar 100 milions d’€ per un jugador i que no hi hagi un clam popular denunciant aquest fet. Ja sabem que en una empresa privada els accionistes poden fer el que creguin més oportú, però no és cert que un equip com el Reial Madrid, pugui prendre aquest tipus de decisions impunement. Té masses implicacions sobre el conjunt de la societat.

Hi ha un aspecte que posa en evidència que ens trobem devant de formes del capitalisme més dur. Un jugador ven la seva força de treball igual que qualsevol treballador, però les condicions no són precisament les mateixes. Aquesta força de treball genera una riquesa no productiva, només està lligada al mercat de capital i als mitjans de comunicació. Quan s’estan duent a terme desnonaments per quantitats que en alguns casos no arriba a 3000€, com pot ser que no corri per Internet alguna iniciativa popular que demani una legislació adient, que posi fré a aquest desori? En mans de quí està regular sobre el mercat dels jugadors de futbol? Ja se que la immensa majoria de jugadors, no estan en aquestes circumstàncies, però els que si ho estan, ens fan molt de mal.

Un altre aspecte és el relacionat amb la cultura de l’esforç i de la preparació i formació. El fet que comencin la carrera futbolístics molt aviat, dificulta que els jugadors puguin seguir els estudis de forma normal. Avui en dia hi ha escoles i instituts que adapten les matèries curriculars als esportistes, però així i tot, se sent destacar com un fet anòmal, el que esportistes d’èlit tinguin acabats els estudis i es preparin pel seu futur professional, un cop finalitzada l’etapa de pràctica esportiva d’alt nivell.

Si tot això ho barregem amb la xifra d’atur juvenil, què estem fent? Com ens pot estranyar que al fer la pregunta a un nano petit, que vols ser quan siguis gran, la resposta sigui: vull ser ric? Quina força tenen els mestres i docents de qualsevol nivell educatiu, per educar en l’esforç, en que les coses no s’obtenen de forma immediata, sinò que cal treballar i treballar? Aquestes idees s’aprenen a casa i en l’entorn familiar i social. Ho ens hi posem tots o potser tindrem més d’una generació perduda pel món productiu, a més del món personal.