Núvol i cadira. Fundació TàpiesEls que heu compartit amb mi, els meus interessos artístics, ja us haureu adonat de la meva particular estima per Antoni Tàpies. Per aquest motiu, quan vaig saber que es faria una exposició sobre l’obra que resta en mans de la família o de la pròpia Fundació, vaig tenir una gran alegria. Com també deveu haver observat, abans de visitar qualsevol exposició, m’agrada preparar-la a fons, revisar coses, i en definitiva anar amb el cap el més obert possible per no perdre res i també, amb l’esperit preparat per gaudir al màxim. Aquest cop, he fet dues coses. La primera, assistir a un curs sobre Tàpies que va programar Casa Elizalde i així, de la mà de l’artista plàstica Mariona Millà i a partir de la seva visió, he pogut entrar encara més en l’obra de Tàpies. El segon element de la preparació, ha sigut llegir Memòria personal. Fragment per a una autobiografia, escrit pel propi Antoni Tàpies. Amb aquest bagatge, afegit al que ja havia en la meva motxilla personal, i la visita repetida a la Fundació Antoni Tàpies i al MNAC, m’ha permès emocionar-me com poques vegades a la vida m’havia passat.

Anem per parts. com escric des del sentiment personal, potser no serà una exposició ordenada, però si voldria fer esment d’aquelles obres que més m’han colpit.

Quines coses m’agraden d’en Tàpies?

1.- Les seves són obres obertes, que et suggereixen i et fan propostes, però sense dogmatismes ni determinismes.

2.- Reflecteixen situacions quotidianes.

3.- Utilitza materials també quotidians, que gairebé tothom podem tenir a casa o podem trobar pel carrer. Aconseguir l’harmonia amb aquests materialsFundació Antoni Tàpies 01

4.- L’experimentació, el cercar contínuament noves formes d’expressió i de comunicació. Incorporació de materials, textures, formes, eines, tècniques, etc. Sempre dóna un pas més enllà.

]5.- L’Humanisme. En un sentit global, de considerar l’home (la persona) centre del món amb totes les seves preocupacions, pensaments, lluites, etc.

6.- Ús curós del color. Aconsegueix amb una paleta molt curta, una gran expressivitat.

7.- El seu sentit progressista de la vida i l’actuació en relació a les situacions que el van envoltar. Les seves paraules, extretes de la Memòria personal, ho expliquen de manera clara:”Tot artista realment viu i sensible no pot estar divorciat de les idees progressistes, perquè són aquestes justament les que sempre li donen impuls creatiu” (pag. 174). Per arribar a aquesta posició, va passar pel descobriment de totes les avantguardes. i sobre tot de comprendre la motivació i la funció social de l’art. Quan va estudiar els integrants d’aquests moviments va poder veure que el seu art era el resultat de la seva preocupació pel més profund de la vida i de la societat. És evident que tot artista s’entén si es situa en el seu temps i espai, si s’analitza el seu entorn social, polític i familiar.

M’ha ajudat a entrar en les seves primeres obres, el que ell explicava. La ubicació del personatge com a eix de l’obra, col·locat simètricament, i envoltat de raigs, que no es sap si venen cap al seu cap o bé, surten d’ell. Em sorprèn veure com ja en aquestes primeres obres, aquests raigs, estan fets no amb pinzell, sinó amb un punxó. Ja fugia de l’academicisme.Home. 1946. Antoni Tàpies

Amb aquesta preocupació de donar preponderància a l’home en l’univers, creia que era aquest mateix home el que creava la realitat. Però per poder-la captar en la seva totalitat, calia capgirar la visió, i per això en aquest quadre, el cap està de cap avall. Em fa pensar en tenir sempre la ment

Zoom. 1948. Antoni Tàpies

oberta, en estar disposat a acceptar moltes opinions i moltes visions, fins i tot  aquelles que puguin semblar estranyes; això sí, sempre analitzades amb llum. Un altre cosa, que personalment em dóna equilibri, és que les seves obres tenen sempre, d’una manera o d’un altre, una base, toquen de peus a terra.

De tota aquesta obra de la segona meitat dels anys 40, destaca Tríptic de l’any 1948 que va realitzar a finals de la Segona Guerra Mundial.  Es poden veure tots els estaments de poder representats, oprimint a l’home devastat per la guerra.  En diverses obres de Tàpies es pot veure de forma molt explícita la representació del sexe, però per mi, en aquest quadre, m’agrada veure que la figura femenina és la que té les seves cames convertides en arrels que entren a la terra i que és la que donarà fruits. Em sembla una representació de la feminitat molt aconseguida. En aquests anys, va fer molts collages amb papers bruts, cartrons amb creus, fusta cremada, filferros (antecedents de Núvol i cadira?), etc. Volia que la situació de misèria, de dolor després de la guerra, quedés reflectida  com a demostració de solidaritat amb les persones. En diverses ocasions va fer esment de la petitesa dels personatges investits de poder i que creia que la saviesa és justament comprendre aquesta petitesa. No es pot oblidar que va ser precisament l’any 1948 quan va participar per primera vegda en una exposició pública , en motiu del Saló d’octubre de Barcelona.  Vol dir que va ser aquesta producció la que entre d’altres, va arribar per primer cop a la gent.

Tríptic. 1948. Antoni TàpiesUn objectiu fonamental en la seva obra, és el desitj de que el quadre no es limiti a representar una cosa, sinó que ell mateix havia de ser una cosa. Com escriu en la Memòria personal: “… un objecte carregat d’una energia mental que l’artista hi incorpora, una mena de càrrega elèctrica que en ser tocada per l’espectador de sensibilitat adequada, és a dir, de la seva mateixa ona, desencadena unes emocions determinades” (pag. 187). en aquesta mateixa línia es podrien arrenglerar les que estan plasmades a l’exposició i que fent referència al Llibre del te de Kakuzo Okakura, en Tàpies deia: “…l’observador ha de cultivar la seva pròpia actitud per percebre el missatge i l’artista ha de saber comunicar-ho” . No puc menys que fer esment a l’obra Colador i tassa del 9998. Com sempre els materials són aprofitats, la tassa sense nansa, però que precisament per això, ens donen més la sensació de fet repetit, quotidià, amb una càrrega de sentiments molt gran. Colador i tassa. 1998. Antoni Tàpies

Impossible no destacar la seva obsessió per la materialitat i les textures. Es va adonar que normalment es treballava en les formes i els colors com elements per provocar la percepció visual, però aquest tercer element, la textura, restava molt poc treballat. Com des del començament havia fugit de les formes acadèmiques, va avançar per aquest camí, aprofitant el gruix, el volum dels materials, o la seva pròpia intervenció, per aconseguir aquestes noves textures.

M’agrada molt com és capaç de fer-me entendre el pas del temps. En aquest sentit hi han dues obres d’èpoques diferents, però que a mi em fan reflexionar sobre aquest tema. Em refereixo a Llit marró de l’any 1960 i Dos coixins del 1994.

Llit marró. 1960 Dos coixins. 1994En el primer  quadre veiem un llit i a la part baixa, el forat que han deixat els talons d’una persona. Havia estat, però ara no hi és. Ens parla d’un temps anterior, del que no sabem res. L’obra Dos coixins és de les que més m’han impressionat. Per un costat es nota que al terra havia hagut una estora, que ja no hi és, també veiem els coixins que no estan junts, sinó separats, el llit que més aviat sembla un taüt, la ubicació del llit a la part alta del quadre, no sabem si com a sublimació d’una situació, o que vol indicar que ja no està a la terra, Per a mí va ser una forma de parlar de l’absència, del pas del temps, en definitiva de la mort.

Hi han obres, com Forma negra sobre quadrat gris de l’any 1960 o Infinit del 1988, que m’aclaparen i al mateix temps m’obliguen a buscar i a veure una mica més enllà dels meus ulls. En la primera, la presència de la forma d’un cap de Forma negre sobre quadrat gris. 1960color negre a la part baixa del quadre, fa que automàticament l’espectador es posicioni en el lloc d’aquest cap. La primera impressió és només veure el gris que ens envolta, però poc a poc, veus que hi ha moltes tonalitats de gris. Això ja tranquil·litza, però a més la pintura està esquarterada, com si s’hagués emprat una tècnica de secat ràpid. Les coses ja canvien, veim que per una d’aquestes escletxes podem entrar, ens podem submergir en un nou món o es poden descobrir milers de coses. Un aspecte també característic d’en Tàpies, és no arribar fins al final de la tela o bé no deixar cap marge per un marc. En aquest quadre, la part baixa, la base, té una línia, per dir-ho així, que també contribueix a pensar que la pots aixecar i accedir a la part posterior. És un misteri que convida a anar més enllà. Una mica semblant és l’obra Infinit del 1988. Tota en tons grisos, però en els quatre costats del quadre apareix la paraula infinit. D’aquesta manera sembla que delimita l’espai, que el fa més accessible i que convida a no quedar-nos en la superfície. L’infinit espanta però al mateix temps t’acull, compren el desitj de saber més, de no quedar-no en la superfície.

IMG_5576No crec que ningú pugui passar per davant d’Homenatge a Salvador Puig Antic. 1974 i no quedar-se commocionat. La dimensió del quadre, la tela blanca com a símbol de vida a l’igual que la paleta de colors Pantome, on tot estava per fer i per viure, i per sobre els parracs negres en forma de cadira, de la que cauen reguerots de pintura negre, com la vida que s’esmuny, acompanyats amb pinzellades grises amples arrodonides, com si fos el cos que va caient. És cert que cal tenir una certa edat o posseir uns bons coneixements de la recent història d’Espanya, per rebre aquest impacte.

Altres obres tant de les exposades a la Fundació com en el propi MNAC ens acosten a l’arrelament d’en Tàpies a la terra i a la natura. No es pot comprendre’l sense aquesta part. Les seves passejades per la muntanya, l’observació de la natura i la seva transformació, els colors, la immensitat, els fenòmens de desbordament, etc. (per exemple l’obra Montseny-Montnegre del 1988).

De la mateixa manera que cal observar la presència i l’ús dels números i de les creus i de les ics. Del significat que per a ell tenien ho va escriure i explicar convenientment. Un altre símbol present en la seva obra, són els ulls, mig tancats, fent referència a la meditació.

Dos personatges. 2011. Antoni TàpiesCom espero que tothom que pugui, s’acosti a veure aquesta exposició, per acabar, vull fer esment a la darrera obra d’en Tàpies: Dos personatges. 2011. Per mi és el seu comiat. La darrera obra que va fer pensant en la seva vida al costat de la seva dona, Teresa. És d’un tendresa, acompanyada d’una força, de la simplicitat de l’ús del carbonet i la cera vermella sobre una fusta del seu color natural. tot per representar un home i una dona, on ella està clarament delimitada, amb un somriure als llavis. No falta la ics o creu formada per la fusió de les dues T, de Teresa i Toni, ni la silueta d’una muntanya. El traç en el cas de l’home és més vacil·lant, però el gest de les mans de tots dos tocant-se la punta dels dits, conservant el contacte però al mateix temps separant-se poc a poc. És la confirmació de la persona com a eix central de tota la seva obra que no va oblidar en cap moment.