S/T Chema MadozAquests dies a Barcelona, es pot veure producció diversa de Chema Madoz. Una part de les seves obres, potser les més conegudes, estan exposades a La Pedrera en l’exposició Ars combinatoria, que es va iniciar el passat 9 d’abril i es clourà els proper 28 de juliol.
Cada obra seva consta d’un procés molt llarg d’elaboració. Des del moment que comença a tenir una idea, passant per tota l’elaboració de la mateixa (cerca dels materials adients, muntatge, preparació, etc.), fins que arriba el moment de la captura fotogràfica de la peça. He volgut incloure aquesta imatge en concret, com a exponent del procés de creació. Segons explica un amic de Madoz en l’audiovisual que es pot veure a l’exposició, un dia li va preguntar si no s’havia fixat que a vegades a les fustes apareixien formes com d’una flama. Va estar buscant temps i temps per totes les fusteries i magatzems, la fusta que l’ajudés a plasmar la seva idea. Havia de mantenir una proporció entre el misto i la flama i no va ser una tasca fàcil. Al cap d’un temps, aquest amic, va veure aquesta fotografia en una exposició: per fi ho havia aconseguit.

Cada fotografia ens explica una història, ens dóna idees per pensar o ens mostra la ironia que traspuen i ens fan somriure. El fet que Madoz no tituli les seves obres, per no mediatitzar més de compte a l’espectador, permet que cada persona afegeixi aspectes propis. És evident que en molts casos la intenció està molt clara, que no cal cap títol, però és una manera més de fer-nos partícips de l’obra i que no s’ens atribueixi el mer paper d’espectadors. També contribueix el fet de que siguin imatges en blanc i negre, de manera que el color no ens distreu del contingut.

Com explica el propi Madoz, va ser a finals del 80 i començament dels 90, quan va fer un gir radical en la seva obra. Es va anar centrant més en l’objecte, modificat, però que serveix de vehicle de comunicació de la seva manera de veure el món i d’entendre les coses que l’envolten.
El temps és un element fonamental en la seva obra. Per un costat, queda recollit per la presència de rellotges de diverses formes i tomanys, interrelacionats amb altres elements que ajuden a fer més pales el pas del temps. La presència de l’univers, juntament amb objectes com el forat d’una aigüera, reforça igualment aquesta idea de finitut.
També les escales constitueixen un element que es repeteix, i que des del meu punt de vista porta incorporat el concepte temporal.

A mi personalment. en va agradar una obra en la que es veu un gronxador, en el que el seient és un llibre. Em sembla un símbol perfecte de com l’educació i la cultura son la base que ens sustenta com a persones, ajudant-nos a enlairar-nos i a tenir una visió més amplia de les coses. Una idea semblant em va venir al cap al veure el marc d’una porta fet amb llibres.

Es parla dels poemes visuals de Madoz i no és d’estranyar que quan l’any 1995, el poeta Joan Brossa el va descobrir, volgués fer alguna cosa amb ell. Fruit d’aquesta col·laboració és el llibre Fotopoemario, publicat l’any 2003. Es presenten també, algunes de les aportacions de Chema Madoz al llibre de Salvador Espriu, Para el libro de salmos de estos viejos cielos, publicat el 2008 i editat per Caixa Catalunya.

L’austeritat de l’entorn, la col·locació de les obres, la il·luminació i tot el muntatge en general, ajuda a centrar-te en les imatges, sense que hagi res que et distregui.

Amb els ulls i el cap ple de l’obra d’aquest artista, vaig baixar una mica pel Passeig de Gràcia per poder veure l’aparador d’una firma de moda i complements francesa, que ha realitzat aquest mateix autor. En aquest cas no es tracta d’obra gràfica, sinó que ha utilitzat els objectes directament. Em va sorprendre. Ho situu dins d’un nou àmbit de recerca.

Per tancar el cercle, em vaig acostar a la sala Joan Prats, que exposen fins a finals del juny, obra actual de Madoz. Presenten 20 fotografies dels darrers temps. És com anar donant passos, amb cura, però amb una idea clara d’on es vol anar.

És un artista que m’interessa i que procuraré seguir la seva trajectòria.