Exposició Museu Guggenheim de Bilbao. 16 de març al 8 de setembre de 2013

L'Art de la Guerra a FrançaEl passat dia 8 d’aquest mes, vaig tenir l’ocasió de contemplar i de gaudir d’ aquesta exposició. La veritat és que tal com tinc costum de fer, ja abans d’anar, havia estat mirant la web del Museu i preparant-me per poder aprofitar al màxim.

En alguna ocasió ja he dit, que una part molt important del valor d’una exposició està en la tasca del comissariat, que selecciona les obres i la dota de contingut. La presentació i l’ordenació de les mateixes fa que al final,  et quedi clar el fil de la mateixa i que situïs als artistes i la seva producció en el moment històric i personal corresponent. Això fa que un cop vista, mentalment la puguis tornar a reviure, seguint les pautes que t’han donat.

La web del Museu Guggenheim aporta molta informació sobre aquesta exposició. A més de situar-la en el seu context històric, agrupa les obres per moments temporals, des de la producció anterior a l’esclat de la guerra i en particular la primera gran exposició dels Surrealistes del gener de 1938, fins l’ alliberació de França amb el Saló de Tardor del 1944. També resulta molt interessant la presentació de les obres i de les tendències que es van produir a França com a conseqüència d’aquest període fosc de la seva història, recollides en dues sales, les Distensions i els Anartistes. Aquest projecte narratiu, fa que vagis entrant poc a poc, revius la producció dels Surrealistes, vius l’art que es feia en els camps de concentració, amb l’aprofitament de qualsevol tipus de material que permetés plasmar les idees i inquietuds artístiques, o els dels que van fugir, es van amagar o es van exiliar. Veus també “l’art oficial”, el que es va acceptar i patrocinar per part del règim de Vichy i de Hitler. Es posa en evidència la utilització que es va fer de certs artistes (uns es van deixar, com el cas de Vlaminck que va visitar l’Alemanya nazi convidat pel règim i que a la seva tornada a França es va manifestar en contra d’artistes com Picasso,  i  altres van pecar d’innocents) i com alguns van saber quedar al marge, encara que això els comportés ser considerats maleits , com per exemple Picasso.

Al tractar-se d’una exposició amb unes 500 obres, és impossible destacar totes les que per una raó o per un altre, em van  cridar l’atenció de manera particular.  De la sala dels Surrealistes,  tota l’obra de Oscar Dominguez em va agradar.  També vull comentar a títol d’anècdota, que havia un quadre amb nou dibuixos que es titula Dibujos comunicados. Un està atribuït a André Breton, un altre a Peret, un tercer a Nicolas Calas i el nombre 9 és de Remedios Varo. Es tracta del dibuix d’un paraigües ficat dins d’una capça. La primera mirada que vaig fer, sense veure els autors, vaig pensar que el n. 9 era per a mi el millor. El paraigües estava posat ocupant la diagonal de la capsa i per tant, ben recolzat, en equilibri, i del pom, s’obria una petita umbrela. El dibuix era net, els traços potents, ben dibuixats. Al mirar els autors i veure que aquest corresponia a la Remedios Varo, em va produir una gran satisfacció. Em va confirmar encara més en la meva admiració cap a ella i per la seva obra.

Alguns pintors van voler fer obra al marge dels criteris marcats pel govern, agafant com a referents pintors anteriors a la guerra (per exemple Bonnard del que està exposada una obra que em va agradar de forma particular. Desnudo en la bañera. 1936-38). Cal destacar l’obra de Lapique que va saber utilitzar els colors de la bandera francesa, com acte reivindicatiu, però de manera subtil. Tots els pintors d’aquest moment, van utilitzar colors vius, contrastats, com fugint dels estereotips suggerits pel govern. Lapicque

Charlotte Salomon

Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat.

Brauner-sufrimiento-pintura

Com a representant de la part dedicada a exili, refugis i clandestinitat, vull destacar l’obra de Victor Brauner (1903-1966) titulada Sufrimiento. Realment, et sents malament, angoixat, tancat, sorprès sense saber que cal fer per superar la situació.

En les obres de l’època de l’alliberació es passa a l’abstracció  com a mecanisme de fugida de tot el que s’ha viscut. Al mateix temps es representa el cos humà amb totes les imperfeccions i amb tota la lletjor. També es important l’art que es va fer dins dels manicomis o a partir del que certs artistes van veure dins d’aquestes institucions. És evident que davant de la repressió i de la situació de guerra, alguns artistes van emmalaltir. La seva sensibilitat i el que els havia quedat al seu cap, ho van expressar a través de dibuixos i pintures de gran expressivitat. Aquestes obres estan recollides en l’apartat dels Anartistes. En concret vull destacar uns quadres d’un artista anònim, internat en una institució psiquiàtrica, de formes senzilles però de colors vius, contrastats i compensats perfectament que em van impressionar. Aquí també està exposada l’obra de Dubuffe, realitzada amb materials trobats, i representant figures molt lluny dels estereotips de la cultura alemanya.

L’obra de Picasso està present amb una sala dedicada exclusivament a la seva obra, però no es pot deixar de remarcar el fet que el Saló de la Tardor del 1944, va ser un homenatge a la seva persona i a la seva obra.

Només he destacat obra pictòrica, però no vull deixar de fer esment a les escultures de Giacometti. En particular hi ha un cap de Pinotxo que és una maravella. Està ubicat en un espai titulat la mentida de la guerra i d’aquí la seva oportunitat. No cal que digui que l’harmonia de línies, l’equilibri de la figura t’obliga a aturar-te i deixar que t’absorbeixi.

Un aspecte al marge de la pròpia exposició però que és molt important:  el Museu disposa a més de l’audio-guia, de material específic per a persones invidents, persones amb dificultats auditives, per les que tenen tant material en llenguatge de signes com documentació escrita, tant de l’edifici, l’exposició permanent i les exposicions temporals.