The Act of killing

Des del passat dimecres i fins el diumenge 2 de juny, s’ha celebrat a Barcelona el International Documentary Film Festival. Una programació molt acurada i amb moltes possibilitats per a poder visionar documentals de gran interés.
El documental que ha guanyat el premi del jurat per unanimitat, ha sigut The Act of Killing.
Existeixen dues versions d’aquest documental, una curta de 115 minuts i un altre de llarga que és la que es va passar al festival, amb una durada de tres hores. He pogut llegir algunes piulades que comenten que era massa llarga i en alguns moments repetitiva. Potser si, però crec que és un recurs que utilitza el director per assegurar-se de que ens molesta el que veiem. Si un dels assesins ha matat ell sol a més de 1000 persones, que ens expliqui deu cops, com ho feia, pot ajudar a sentir amb més força l’horror de la situació. Explico una mica el contingut del documental, però recomano anar a IMdb per veure les dades tècniques.
A Indonèsia, l’any 1965 va haver un cop d’estat militar que va enderrocar al govern comunista que existís fins aquell moment. Un grup d’homes que vivien al marge de la llei, actuant com una màfia en el món de l’espectacle i del cine en concret, van ser contractats per a fer una “neteja” de comunistes i atemorir a la població propera a aquests posicionaments. La tortura i l’assesssinat van passar a ser moneda corrent per aquests homes.
Aquest grup de persones van acceptar parlar de les seves accions, però a la seva manera. Interpretant com si estesin actuant en una pel.lícula o en varies, ja que van triar estils diferents: de gangsters, de l’oest, estil Bollywood, etc. Realitzen la selecció d’actors fent gala del seu poder, anant a les cases en grup, provocant, obligant a que els hi obrin la porta.

La naturalitat amb que exposen la brutalitat de les seves accions fa que et quedis absolutament aclaparat i com enganxat a la butaca. Encara més quan sents que diuen que si la peli queda bé seran coneguts a tot arreu ja que es veurà a Londres i a d’altres països.

Però la incomoditat ve no només per veure a aquests assessins, sinó com son reconeguts com a herois i com a tals son rebuts a totes les manifestacions i actes patriòtics. La implicació de membres del govern, assistin al rodatge i veient la seva actuació, afirmant que cal matar a tots els comunistes però que rebaixin una mica la violència, per a no quedar tan malament davant del món, fa que per un moment dubtis pensant que potser estas veient ficció. Quan sents la reivindicació que es fa del grup afirmant la seva necessitat com a model a seguir, notes que l’estòmec s’encongeix. Aquest recolzament institucional continua vigent i, per aquest motiu, les persones que han treballat en aquest documental, poden ser considerades persones non grates pel govern.

L’afirmació de que van buscar una forma “humana” de matar, que no hi hagués massa sang, et porta a preguntar-te on està el límit de la brutalitat humana.

Per acabar de fer-te ballar el cap, veus a una d’aquestes persones fent d’avi entranyable, cuidant d’uns aneguets amb els seus nets, acaronant-los i renyant a les criatures perquè un dels nens ha trencat una poteta a un aneguet.

Un d’ells no es sent capaç de suportar la representació d’una tortura, perquè diu que per un moment s’ha posat dins de la pell del torturat. Aquí el director el posa en evidència quan li diu que no oblidi que ell només està actuant, i en canvi les persones que ell va torturar i matar eren reals.

És un documental de gran duresa pel seu contingut, no bàsicament per les imatges.

Una de les coses que a mí em va frapat més, és quan un dels assassins , teoritza que sempre son els vencedors els que posen nom a l’història i que fan que un fet pugui aparèixer com a bo o com a dolent. Ho concreta dient que en l’época de Bush, Guantànamo no era criticat, donat que els vencedors ho recolzaven. Per desgràcia aquesta hipòtesi es compleix i es repeteix en totes les situacions.

Em va venir al cap un llibre escrit per Georges Orwell, titulat Recuerdos de la guerra de España. És molt interessant l’explicació que fa l’autor de la manipulació dels fets que passen en una guerra, com es tendeix a no creure les coses que explica el que considerem enemic, encara que siguin fets demostrats i provats. Com per efecte de la manipulació de la informació pot aparèixer com a real una cosa que no va passar o amagar una cosa que si que va passar. Devant d’aquestes situacions es pregunta Orwell com s’escriurà l’història i com s’anirà trametent sense que ningú la qüestioni quan qui va viure els fets, ja no hi sigui.

Per això crec que val la pena que es facin documentals que expliquin fets poc coneguts, de manera que contribueixin a preservar la memòria hisòrica dels pobles. Tots plegats podem apendre.

Estaria molt bé, que alguna distribuïdora d’aquest país, adquirís el dret de distribució d’aquest documental, i pogués arribar a més persones.

També recomano veure el trailer del documental

One thought on “The Act of killing

  1. ACT OF KILLING
    The Act of Killing (Indonesian: Jagal) is a 2012 documentary film directed by Joshua Oppenheimer

    L’impacte que produeix la visió d’aquesta pel·lícula es tant profund, que no recordo cap mes pel·lícula capaç de produir-te’l. Ara, s’ha de tenir estómac per veure-la!

    Es tracta d’un Documental (en majúscules) que aconsegueix vàries coses al mateix temps:
    • Una denúncia rotunda d’uns fets no gaire llunyans, d’uns crims contra la humanitat d’una envergadura i una dimensió, que ens fa sentir malament pel desconeixement que tenim d’ells i per la constatació, un cop mes, de la capacitat de manipulació que la comunicació denominada “políticament correcta” de minimitzar fets, que no interessa difondre.
    • Però el que és mes inèdit en un documental, és que aquesta denúncia s’aconsegueix mitjançant la tècnica del testimoniatge; però no de les víctimes, com qualsevol suposaria, sinó que ho aconsegueix mitjançant el testimoniatge dels mateixos “botxins” que ens ho expliquen, no diré en tota normalitat, però si obertament i sense tallar-se, sentin-se protagonistes d’una pel·lícula “com les que a ells els hi agrada”.
    • Amb lo que aconsegueix una darrer objectiu, denunciar l’actual situació, en que reina una absoluta permissió, recolzament i tolerància, cap als autors d’aquests abominables crims, organitzats encara ara en organitzacions para-governamentals, que donen suport i recolzament als polítics actuals, els “vencedors”; i, sense que es digui explícitament, però se suposa, amb la protecció de les potències que els hi han permès.

    I presidint tot aquest context, la reflexió que a mi sempre em pertorba. Primer, que els humans tinguem una capacitat per exercir un nivell de violència tan brutal (no podria dir bestial, ja que cap bèstia es capaç d’exercir-la) i, sobretot, amb un nivell de crueltat tan refinada, que sempre supera lo imaginable. I segon i més pertorbador, amb unes circumstàncies determinades, es crea una dinàmica social, en que molts essers humans, son capaços d’adoptar el paper de verducs i assumir fets esfereïdors amb un nivell de tolerància o d’irreflexió, que ofèn a l’intel·lecte; però la història ens recorda reiteradament, que fets d’aquesta mena, no son patrimoni específic de ningú, sinó que els veiem amb mes o menys intensitat, en qualsevol conflicte social o militar que generi violència. Als Drets Humans, segueixen sen una assignatura pendent.

    http://en.wikipedia.org/wiki/Documentary_film

    http://www.berlinale.de/en/archiv/jahresarchive/2013/02_programm_2013/02_Filmdatenblatt_2013_20133913.php

    Marès

Els comentaris estan tancats.