Educació: responsabilitats compartides

L’educació és un tema que ens interessa a totes les persones, encara que no es sigui professional del sector. Per a mi, l’educació és un pilar bàsic sobre el que cal construir el país i si no és ferm, sólid i ben arrelat en cada persona. el futur que ens espera com a col.lectiu, serà nefast.

Aquests darrers dies s’ha parlat de tres aspectes concrets, als que em vull referir. El primer, és la progressiva implantació de la jornada continuada a les escoles, deixant la tarda lliure. El segon punt és el que fa relació a la implantació d’un període de proba als nous mestres, al final del qual, hauran de ser avaluats per aconseguir el reconeixement de la seva idoneïtat per ensenyar. El tercer aspecte, te relació amb l’informe del Consejo de Estado sobre la proposta de llei d’educació en la que està treballant el govern del PP.

Anem per pams. No estem parlant d’un teorema matemàtic, això implica que ens hem d’enfrentar amb arguments subjectius que poden comportar opinions enfrontades. Aquí només he recollit alguns dels arguments que m’han exposat directament o que he sentit o llegit.

En relació a la jornada continuada a les escoles, podem diferenciar quatre actors. El primer, l’alumnat. El segon, el professorat. El tercer, l’Administració educativa i el quart (que no vol dir l’últim), les famílies.
Opinions que he sentit per part de mestres, diuen que l’aplicació de la jornada continuada disminueix la conflictivitat en els centres. Al final del matí, els nois i noies tenen gana i marxen directament a casa. D’aquesta manera s’eviten confrontacions a la sortida que amb la jornada dividida es produeixen. Un altre argument a favor, és que s’evita l’absentisme de les tardes. També s’argumenta que s’obliden menys del material que han de portar al centre.
L’Administració afavoreix aquest horari ja que comporta la reducció de despeses de subministraments i manteniments.
Les famílies son les que surten més mal parades, ja que encara es diferencia més el horari laboral del escolar i es fa més difícil la conciliació familiar.
Alguns opinen  que aquesta jornada comporta una reducció del horari lectiu del professorat, ja de per si considerat inferior a la resta de professions. Els mestres argumenten que continuaran amb el mateix horari però que així disposaran de més hores per formar-se. Actualment disposen del mes de juliol per a formació i preparació del nou curs.
No es pot oblidar que ja fa temps, va acabar el que la formació rebuda durant la joventut, servia per tota la vida professional. Per tant,la necessitat de formació continuada no és prerrogativa única dels mestres, sinó de totes les professions i oficis. I aquesta formació, moltes vegades es fa forand’horai laboral.

Pensant en l’alumnat, no tinc prou clares les coses. Per un costat, sis hores seguides de classe (encara que es facin aturades entre elles), pot ser que no afavoreixi un bon rendiment. Per molt que s’intentarà racionalitzar l’horari, distribuint les assignatures més complexes en les primeres hores del dia, sempre s’estarà penalitzant les corresponents al final de la jornada.  Per últim, no es pot minimitzar la responsabilitat amb aquests joves, durant les hores que estan sols a casa, sense el suport familiar ni escolar.
Una cosa a plantejar seria l’ús del centre fora d’hores, però com hauria temes de cost (personal i subministraments), no crec que cap estament s’apunti a aquesta proposta.

 

Segon aspecte a tractar: període de proba d’idoneïtat del nous mestres. A priori em sembla molt correcte que els nous mestres hagin de demostrar sobre el terreny la seva idoneïtat. Un títol en si mateix no és garantia de bones aptituds o de coneixements suficients per a impartir la docència. Aquest mateix criteri crec que es pot estendre a qualsevol professió. Les oposicions moltes vegades han servit per facilitar l’accés a determinats llocs, d’aquelles persones amb més capacitat d’estudi i de memorització. Aquests dos aspectes son molt importants: hàbit de treball, voluntat, metodologia i sistemàtica en l’aprenentatge igual que la capacitat de retenció, però no son suficients. Si no van acompanyats de capacitat d’anàlisi, de relació de matèries, de coneixement de l’entorn en el que cal aplicar-les, es quedaran en un pur bagatge teòric que ben aviat pot quedar obsolet. Dit això, em crea diversos dubtes la seva aplicació.

Si un o una aspirant no aconsegueixen l’avaluació positiva per part de la direcció del centre, queda fora del circuït durant dos anys, moment en el que pot tornar  a presentar-se. Què ha de fer durant aquests dos anys que queda fora del sistema educatiu?. Podria ser que una persona no fos idònia en un centre, atenent a les seves característiques d’entorn i de personal, i superar-ho amb una valoració alta en un altre centre. Quines eines equilibradores es pensen emprar?

Tot això es planteja pensant en que les direccions estaran professionalitzades i que tindran la capacitat de seleccionar un percentatge important dels docents. Avui per avui, encara no s’ha implantat aquest nou model i es desconeixen per tant, els resultats que sobre el sistema educatiu tindran.

Darrer aspecte: informe del Consell d’Estat sobre la nova llei d’educació. No vull entrar en detall sobre els diversos punts en que el Consell s’ha mostrat discrepant amb l’anomenada llei Wert. El que pretenc és denunciar un cop més, la manca de diàleg i de cerca de consens entre les diverses forces polítiques per part del govern central.

Els dos primers aspectes tractats en aquest comentari, ho han sigut amb la voluntat de constatar que tots ells són susceptibles de tenir diverses visions; que no son blancs o negres, sinó que presenten múltiples facetes amb  punts a favor i punts en contra de la seva aplicació. La seva complexitat, la repercussió que han de tenir en el futur del país, ens implica a tots. Als ciutadans, a dir la nostra, a estar amatents, i a les forces polítiques i socials per actuar amb la responsabilitat que tenen pel fet de ser  els nostres representats.