Formació de mestres

La meva primera matització que cal fer, és en relació al terme que utilitzem per referir-nos als professionals que es dediquen a ensenyar. Si es parla de docents, i segons la definició del terme que fa els Diccionari català de l’Institut d’Estudis Catalans, ens refererim al: “Que ensenya o instrueix, que serveix per a ensenyar o instruir”. Si busquem la definició de mestre o mestra diu: “Persona que, d’una ciència, d’un art, etc., en sap per ensenyar-ne, per a ésser pres com a model” i també “Persona de qui hom és deixeble”.
En el cas present estem parlant de mestres, per tant la seva tasca ha d’anar més enllà de la mera transmissió de coneixements.

Tot això te relació amb els resultats del 2011 de les oposicions de mestres a la Comunidad de Madrid dels que s’ha parlat tant en els darrers dies.

És evident que alguna cosa no funciona quan un 86% dels aspirants, no passen totes pes proves. I en aquest cas és important ressaltar la xifra absoluta, 12.138 persones.
En la publicació: Resultados de la Estadística de la Enseñanza de la Comunidad de Madrid. Curso 2009-2010 (darrer curs disponible) les dades corresponents a professorat segons titularitat per tipus d’ensenyament que imparteixen, en el cas de centres públics, el nombre total de mestres de centres que imparteixen de forma exclusiva primària, és de 13.317. Això vol dir que es van presentar un nombre més elevat de persones que el total de places existents en tota la Comunitat.

Primera reflexió: El sistema educatiu no pot absorbir els titulats.

Els criteris d’avaluació són obsolets i cal pensar en uns nous barems. Actualment l’antiguetat és la que té un pes més alt: un 46,8%. Això no te perquè ser necessàriament negatiu. Es poden tenir més coneixements i didàctica. Per contra, la rutina, el cansament, el haver-se d’enfrentar a situacions absolutament noves, poden ser efectes negatius. No es pot generalitzar, però cal buscar un punt d’equilibri. El que hauria de ser absolutament excloent, son les faltes d’ortografia i no saber-se expressar correctament. Aquesta norma hauria de ser comú a tots els estudis universitaris, però, en el cas dels mestres, encara ho és més.
El mateix es pot dir de les matemàtiques, qui no és capaç d’aplicar la lògica, difícilment podrà fer raonaments adients. A vegades tenir un bon
expedient no implica ser un bon mestre. D’aquí la importància del raonament i de l’expressió correcte.
Ja sabem que el problema no està només a la Universitat, que ve de lluny, però en algun punt cal començar a trencar la roda i aquest podria ser en les Escoles de formació del professorat.

El que està absolutament fora de lloc, és que es mantinguin en les llistes per substitucions, a persones que no han superat totes les proves.

Segona reflexió: cal establir quins són els coneixements de caire general, absolutament imprescindibles per a poder ser mestre/a.

Aquest tipus de notícia, no ajuda a valorar el paper del mestre. És absurd culpabilitzar-los només a ells de la situació en la que estem. El sistema educatiu en el seu conjunt (des dels polítics que l’aproven, continuant també pels polítics que el posen en solfa i no oblidant al conjunt de la societat que permet aquestes situacions), és un reflex de les prioritats d’un país. Fa uns mesos es va comentar que en el document que va enviar l’Executiu espanyol a Bruseles, es prevéia que en el quinquenni 2010-2015 es donaria un baixada d’un punt (del 4,9% al 3,9%) en la inversió dedicada a educació del PIB. Si ja s’estaba per sota de la mitjana europea, aquesta rebaixa encara ens posiciona en pitjor lloc, molt difícil de ser remontat. El nostre futur està en les mans dels mestres. A ells encomanen l’educació dels futurs dirigents. Ells han de ser model a seguir. Tenint això tan clar, com pot ser que ens tirem pedres a la nostra pròpia teulada?
La societat ha de estar sempre al costat dels mestres. Això no treu que no exigim un alt nivell de qualitat.

Tercera reflexió: potenciar per tots els mitjans el reconeixement i valoració del professorat, sense baixar el nivell d’exigència.

En aquesta professió, la formació continuada és fonamental. Cal mantenir el nivell al llarg de tota la vida professional. Torno a insistir, no només a nivell de coneixements, sinó de didàctica, d’aplicació de noves eines, de gestió, de mediació, etc. Per tant, un punt fonamental és la revisió i regulació de la formació permanent: qui i com s’imparteix, implicació de les persones participants, adaptació al propi lloc de treball, etc.
Alguns cursos als que el professorat accedeix, només serveixen per a justificar la petició de determinats complements econòmics. Per a començar, caldria que la propia direcció del centre, vetllés per la idoneïtat dels cursos en relació a la tasca que imparteix el mestre o la mestra, però tb caldria que haguessin uns cursos obligatoris, sense cap possibilitat de no ser fets.

Quarta reflexió: Reformulació de la Formació Permanent: continguts,personal o entitats que la imparteixen, obligatorietat i periodicitat.

Aquest és un tema molt important que cal replantejar-se periòdicament per millorar-lo i adaptar-lo al moment. Com a societat, no podem desvincular-nos d’ell i menys si els mestres han de ser el model en el que s’amirallin els nens i joves.