Amor, pel·licula de Michael Haneke

S’ha parlat molt de la pel·lícula Amor i del seu director, Haneke. Els premis que ha aconseguit demostren la valoració general del públic i de la crítica.

La Música és un element que juga un paper important en el desenvolupament de la mateixa. Des de ben al començament assistim a un concert de piano amb obres de Schubert amb la música sonant en un fora plànol que ens ajuda a captar la  gran importància en la vida dels protagonistes, dos professors de música jubilats. A partir d’aquí, se’ns va presentant la situació que es genera en la parella a partir de la malaltia de la dona i el seu desenllaç final.

A vegades sembla que un fet o una notícia o un tema, sense que se que sàpiga ben bé perquè, es posa d’actualitat i durant uns dies el veus als diaris i els sents a la ràdio. Aquesta setmana en el suplement de The New York Times que s’encarta els dijous dins d’El País, apareixia un article signat per Jane E. Brody i titulat “El amor duradero requiere esfuerzo”. En ell es mencionen diversos estudis  que avalen la necessitat d’actuar des del primer moment de la vida d’una parella per aconseguir una bona qualitat de l’amor i que aquest es mantingui al llarg del temps.

Avui també he sentit a la ràdio, en un programa matinal, plantejar aquest mateix tema. És per això que he refrescat la pel·lícula d’Haneke. Una relació de molts anys, superats els vuitanta anys dels integrants de la parella, que han mantingut una relació plena de complicitats, d’aficions comunes, d’estimació i valoració mútua. Certament, dóna un pas més enllà quan planteja fins a on està disposat a arribar un per l’altre. Quin és el límit als compromisos conjunts. Fins a quin punt la unitat de la parella pot actuar deixant de banda als fills. L’acceptació o no del deteriorament físic propi o de l’altri, etc.

Tots aquests aspectes que ens planteja Haneke crec que són el reflex de l’aplicació dels consells dels que parla l’article abans esmentat. Val la pena visionar-la d’una forma “activa”, intentant captar tots els matisos que ens aporta. La interpretació és un luxe i d’una dignitat fora mida.

2 thoughts on “Amor, pel·licula de Michael Haneke

  1. Vaig veure ahir ‘Amour’, i la veritat és que em va semblar fantàstica.
    Hi ha dues coses que són molt complicades de representar en el cinema: l’amor d’una parella sense caure en la nyonyeria i la quotidianitat sense caure en l’avorriment. Òbviament el drama de la situació representada ajuda a no caure en aquests defectes, però diria que Michael Haneke se’n surt de forma magistral.

    Per mi hi ha dues claus fílmiques de l’èxit d’aquesta pel·lícula: la interpretació i la construcció del film en petites escenes quotidianes.

    La interpretació dels actors és excel·lent. A través de les mirades i dels gestos es transmet l’amor i el respecte que se senten l’un per l’altre. No es necessiten grans paraules per saber què experimenten en cada moment els personatges.

    En aquest sentit vull afegir que crec que el personatge de la filla podria haver estat més ric. Tots els personatges no centrals simplement existeixen per fer augmentar el drama que viu la parella protagonista. I la filla, distanciada dels seus progenitors, no admira l’esforç de son pare de la manera en què nosaltres, els espectadors, ho fem. I això ens fa patir a nosaltres i òbviament a la parella protagonista. Però m’ha semblat un recurs un xic massa fàcil. Quan tota la pel·lícula representa de forma excepcional una realitat tan complicada, aquest personatge em sembla poc matisat.

    La construcció de les escenes és d’un estil que es troba en moltes pel·lícules austríaques. Escenes llargues i amb plans oberts (quan la càmera se situa lluny dels personatges). Els plans curts generalment contenen molta més emoció que els llargs, ja que l’espectador viu el què senten els personatges. En canvi Haneke escull mantenir l’espectador distant, no busca l’emoció fàcil, la mirada llacrimògena del marit que en el cinema típicament comercial provocaria l’immediat plor de l’espectador. Aquí l’espectador és espectador, no es pretén que visqui el què els personatges viuen. No hi ha espai en la relació de la parella perquè l’espectador hi entri. Així que des de la distància som voyeurs d’una relació d’amor en la seva activitat quotidiana. L’empatia de l’espectador floreix del reconeixement de situacions que tots hem viscut, vist o desitjat. I diria més, de l’admiració i del respecte a una parella que ha aconseguit el què tothom li agradaria: una vida d’amor basada en el respecte.

    La credibilitat de la història no només ve de la interpretació sinó també de l’austeritat amb què la pel·lícula està construïda. Com deia, els plans són generalment llargs i oberts, imitant la manera com veiem la realitat. I a més, tot i la importància que la música té en els personatges, no es pot parlar de banda sonora com a tal. Només en una escena hi ha música no diegètica (no pertanyent a la realitat de l’escena en qüestió); a l’autobús de tornada del concert. Prové de l’escena anterior. Particularment a mi no em va agradar aquest ús de la música en aquest moment, em va semblar superflu. I més en el conjunt d’una pel·lícula que busca la imitació de la realitat. Per tant, en aquesta realitat no hi ha banda sonora, sinó silencis i música escollida pels personatges. No hi ha música imposada des de fora, pels autors de la pel·lícula. I això ens ajuda als espectadors a sentir-nos voyeurs. No plorem perquè la música ens faci plorar sinó perquè entenem la desesperació del personatge. I en la meva opinió això ens fa ser més actius que en pel·lícules que ens guien les emocions, som nosaltres qui reaccionem, no som ‘dirigits’ a reaccionar. I com més actius som, més sentim, perquè l’emoció, la reacció és nostra, parteix de les nostres vivències.

    I per mi, aquesta és la clau que fa d”Amour’ una gran pel·lícula: crea un espai de trobada amb nosaltres mateixos i amb els nostres desitjos amb una realitat molt dura com és la decadència física en la vellesa -i amb la qual la majoria de nosaltres ens hi haurem d’enfrontar en un moment o altre.

  2. Anna, admiro la teva capacitat de “llegir” el cinema.
    Ja saps que valoro molt els teus comentaris i no dubto que estàs parlant d’un treball notable.
    No he vist la película i això que molta gent me’n ha parlat com tu i me l’ha recomanat.
    Jo crec que, per a mi, hi ha una excesiva càrrega emocional i una necessitat de reflexió que no tothom està disposat a assumir.
    La realitat supera la ficció.

Els comentaris estan tancats.