En el comentari anterior relacionat amb l’exposició Explosió! El llegat de Jackson Pollock de la Fundació Joan Miró de Barcelona, , em vaig voler centrar bàsicament en la figura de Pollock. Avui, voldria escriure sobre els moviments artístics que es van generar a partir d’aquell moment: happening i performance i dels grups més representatius: Gutai i Fluxus.

Ja vaig mencionar la introducció d’una nova tècnica pictòrica anomenada  Action Painting, que consistia en posar la tela al terra i utilitzar els pinzells de forma contundent  i amb moviments ràpids i autòmats. L’artista es desplaçava  al voltant de l’obra, sincronitzant els moviments. Representant màxim de l’ús d’aquesta tècnica, va ser Pollock.

L’Allan Kaprow  (1927-2006) que havia participat en l’Expressionisme abstracte, està considerat com el creador d’una nova forma d’art: el happening, a partir de la seva obra 18 happenings in 6 parts , que va tenir lloc a la Reuben Gallery de NY, l’any 1959.  Considerava cada cop més important la presència d’espectadors, de públic, sense els qual era impossible crear cap obra.  A l’exposició de la Fundació Miró, hi és present la seva obra Pati del 1961.

Encara que tant Pollock com Kaprow, van participar inicialment en un mateix moviment artístic, la tècnica i la necessitat de Pollock d’interactuar amb l’obra, de moure’s al seu voltant, no anava destinat a la participació d’espectadors, sinó que era la seva pròpia forma de crear. Kaprow, va anar més lluny. Volia integrar, barrejar de forma més íntima, la vida i l’artista. D’aquí la utilització dels happening, on la figura de l’artista i els espectadors es fon i es dilueix una en l’altre. Aquesta participació d’un grup d’espectadors en el procés creatiu, els desmarca de la resta, i al dotar-los d’entitat pròpia, els separa de la massa.

A nivell general, es pot dir que tots els artistes presents a l’exposició, van formar part de moviments molt relacionats amb els fets polítics de la seva època, i que tots, tenien aspectes comuns, com la crítica contra la mercantilització de l’art i la necessitat imperiosa d’incorporar a l’espectador de manera participativa en l’elaboració de l’obra. Altres aspectes, com la no obtenció d’una obra física concreta, ja no són generalitzables (performance)

Gutai Group - Paths we walk / 2El grup Gutai va néixer al Japó (1954-1972) fruit de l’experiència de la Segona Guerra Mundial. És un moviment trencador, de rebuig  al consumisme. El seu propi nom que vol dir, concret, el contrari d’abstracte, dóna una idea molt clara del que volien.  De l’exposició, em va cridar l’atenció l’obra d’Akira Kanayama, titulada Petjades. És molt suggerent i et pots involucrar en ella,  tan en espais tancats com oberts.

M’ha interessat molt el capítol del catàleg titulat Gutai des de 1954, escrit per Ming Tiampo i que és un extracte del seu llibre: Gutai: Decentering Modernism. Amplia molt la informació i les repercussions internacionals d’aquest grup, des dels seus inicis.

Un altre moviment, en aquest cas desenvolupat a Norteamérica i a Europa, i present a l’exposició, és el moviment Fluxus . Pretenien la interdisciplinarietat i l’ús de mitjans i materials procedents de diferents camps.

Ay-O Grup Fluxus
Ay-O Grup Fluxus

També van assumir un clar compromís polític, afegint un component reivindicatiu a les seves accions. Cercaven la participació de l’espectador, basant-se en la idea que qualsevol pot ser artista. Aquesta idea es va concretar en l’ eslògan «fes-ho tu mateix». Em va interessar especialment l’obra d’Ay-O, per l’evolució de la trajectòria creativa de l’artista.

El terme Performance, es va començar a utilitzar a finals dels anys seixanta, per anomenar determinades manifestacions artístiques. Comporta l’existència de quatre elements: el temps, l’espai, el cos de l’artista i la relació d’aquest amb el públic. L’element fonamental és el subjecte (l’artista o una persona diferent),  no l’obra resultant. Un exemple que es pot veure a l’exposició, és el cas de Janine Antoni, amb Loving Care, 1992.

yves-klein-anthropometrieVull dedicar punt i a part a Yves Klein (1928-1962). Les seves obres monocromes, dels anys 50 eren d’un blau intents, patentat com a Blau Klein.  També cobria de pintura el cos de dones, i aprofitant el seu domini del judo, les feia refregar per sobre d’una tela estesa al terra, utilitzant-les directament com a pinzells. El resultat van ser les Anthropometries. Impacta la que va crear com a resultat de la visió de l’empremta que va deixar un cos humà sobre una roca, com a conseqüència de la bomba d’Hiroshima.

No es pot deixar de parlar dels comentaris que es van generar a rel de l’ús del cos de dones. Contraposant aquest ús és l’obra ja esmentada de la Janine Antoni, que utilitza el seu propi cabell, mullat en un tint que està en una galleda, com si fos el drap de fregar els terres.

La veritat és que tinc previst tornar a veure aquesta exposició perquè és tan rica, que en una sola visita, segur que no es poden captar tots els matisos de les obres i del conjunt, com a tal.