Nova legislatura al Parlament de Catalunya

Fa temps que molta gent parla de que ara és el autèntic moment de fer política, amb lletres ben grans. Crec que sempre hauria de ser el bon moment de fer política, és a dir de pensar en termes de polis, o marc on es desenvolupa tota la civilització i es posen en pràctica els drets dels ciutadans. 

Quan dies enrere es va commemorar la Constitució, vaig recordar com en el temps previ a la seva aprovació, partits polítics amb pensaments diferents, feien tots campanya a favor, recalcant els aspectes amb els que estaven en d’acord i, deixant de costat, aquells que podien ser més conflictius. Es feia èmfasi en els aspectes en els que tothom es podia sentir còmode. Ningú es sentia enganyat.  La importància de tirar endavant el país, permetia el diàleg, la negociació, el sumar. En definitiva,  aportar cadascú la seva part per a la construcció del projecte comú.

Evidentment no es tracta de pensar que el passat era millor, però si d’intentar veure si és possible aprofitar les coses positives per fer un salt encara més gran i anar més lluny. No se si vaig errada, però crec que com els partits polítics s’estrenaven en l’exercici de la política parlamentària, no estaven malmesos pel poder, i actuaven amb una gran generositat.  Ara, poc o molt, els partits estan defensant parcel·les de poder, i impedeix l’amplitud de mires i de negociació. Cal ser molt generós per  si realment es vol aconseguir un objectiu pel país, estar disposat a renunciar als petits objectius del partit.

Per un costat el partit popular, ja ha demostrat de sobres la manca de capacitat de diàleg i el seu tarannà autoritari, d’imposar les coses sense cap negociació possible. Molts dels ministres (educació, sanitat, justícia, indústria, etc.) quan convoquen reunions amb diversos agents social o econòmics, comencen explicitant quins són els punts inqüestionables: mala manera de començar el diàleg. Demostra també la seva feblesa, quan han de recórrer a amenaces, al possible ús de les prohibicions i no es plantejen en cap moment, dialogar, buscar alternatives.

A nivell de casa nostre, les coses no van gaire millor. Convocar unes eleccions abans d’hora, sempre és una demostració de feblesa i de fracàs; de no haver estat capaç de negociar, de trobar punts comuns. Per tant ja es va començar malament.

Les lectures que s’han fet del resultats, són sorprenents. Ja que es diu que es vol escoltar el que la gent va expressar a les urnes, caldria entendre que la gent no vol figures messiàniques, salvadores de la pàtria, que es necessita més que mai, tenir seny i pragmatisme, i sobre tot, on ha quedat la nostre capacitat de negociació?. I negociar amb tothom, no només amb uns quants. El pacte entre CiU i ERC no representa ni a la mitat de la població. Quantes vegades s’ha dit que CiU ha patit del defecte d’identificar el partit amb Catalunya, i ara torna a caure amb el mateix error.

Encara sorprèn més sentir a ERC, que no oblidem, està a l’oposició, parlant en primera persona del que farà o deixarà de fer el govern de la Generalitat en el cas de que el govern espanyol actuï d’una manera o d’un altre. Malament si ja abans de començar a caminar, es demostra que no saben estar al seu lloc.

És significatiu l’article del J. Ramón Gónzalez Cabezas a eldiario.es on es destaca la possible data de caducitat de la legislatura, deguda al compromís de convocatòria del referèndum. CiU es queixa de que “Madrid” no els escolta però actuen igual: un cop ja han signat un pacte, ara a corre cuita volen que els altres partits també el signin i es passa de puntetes sobre els principis d’Unió Democràtica, socis que si haguessin pogut, haurien signat amb tinta invisible.
Utilitzant el símil mariner que ha fet servir el President Más aquests dies, el vaixell fa aigües per totes bandes, i amb tants pedaços, no se si es pot pensar en anar gaire lluny. I a més, es pot engrescar al personal per remar amb força? en quina direcció? quí és el capità? en quines condicions es vol arribar?. Masses preguntes sense resposta. La única sortida: diàleg i més diàleg.