María Blanchard. Centre d’Art Reina Sofía

 María Blanchard El passat 17 d’octubre i fins el 25 de febrer del 2013, es va obrir l’exposició sobre Mara Blanchard al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía, organitzada conjuntament amb la Fundació Botín
Així com al fer referència a la visita al Museu Thyssen-Bornemisza, vaig posar de relleu la seva política de comunicació i d’atenció al públic, he de fer constar en aquest cas, la meva sorpresa i desencís en l’exposició de Maria Blanchard.Tota la informació que es pot obtenir de l’exposició, és un full amb un resum de l’obra de la genial pintora. Les sales no tenen cap retolació específica relacionada amb l’època o etapa de la vida de l’artista, ni fulls explicatius del que allí s’exposa. Per descomptat no hi ha cap material d’àudio que ens ajudi a entendre millor l’obra exposada.  Fins i tot, el personal de les sales desconeixien si existia algun catàleg que estès disponible a la botiga del Museu.Tot just el dia abans de visitar l’exposició, havia llegit unes declaracions del director del Museu Reina Sofía, on deia que havia arribat el temps de Maria Blanchard. No se gaire a que es referia, però és evident que amb aquest tractament serà difícil. Potser és conseqüència de les retallades que s’estan produint en l’àmbit de la cultura, però he de dir que em vaig quedar bastant decebuda.
Em va emocionar molt l’exposició. Fa anys que vaig descobrir a aquesta pintora, i vaig intentar veure la seva obra i saber una mica d’ella .  El poder gaudir de tota aquesta obra reunida, i anar d’una a l’altre; comparant colors, formes, èpoques, etc., va ser un privilegi que no te preu.
Un primer punt que cal remarcar, és el fet que la seva família, i sobre tot el seu pare, afavorissin que anés a formar-se a Madrid, sola, quan tot just començava el 1900. No havia de ser fàcil, si s’ajunta a més, el fet que la María, patia una deformitat física de naixement.  L’any 1909 es trasllada a París, gracies a l’obtenció d’unes beques,  on s’instal·laria definitivament el 1916 i on moriria el 1932.
 A partir del 1911-12 ja es veu la transformació de la seva obra cap al cubisme, i sobre tot el seu interès per tot el que feia referència al color i la llum. Sembla que va tenir coneixement de la cerca i retorn al primitivisme d’altres pintors de vanguarda, fet que me la fa relacionar amb l’exposició sobre Gauguin y el viaje a lo exótico.
L’any 1914 va pintar un dels quadres més interessants, La comulgante, que actualment és propietat de la Fundación Botín.
D’aquest quadre s`han dit moltes coses i s’han posat moltes etiquetes.El que és ben cert és que impressiona: el tamany, els colors, la distribució dels elements, la tristessa que traspua, … en tot cas no deixa indiferent. La Comulgante Entenc que quan va presentar aquest quadre el 1921 al Salon des Indépendents de París, tingués una gran repercussió. És impossible que deixi indiferent
 La seva arribada al cubisme es situa amb l’obra Mujer con abanico, que va pintar entre 1913-1915.
Mujer con abanico Es poden dir moltes coses d’aquest quadre que te una gran força i moviment, degut als plans que es troven i es creuen entre si. Al mateix temps, està reseguida per una línia gruixuda negre, el que encorseta totes les peces. Tramet una gran tensió enfortida per les taques vermelles del primer plà. El contrapunt està en els tons grocs i ocres que reben la llum directament aportant una  mica de serenor.Els especialistes parlen de la possible influència del Greco i també el califiquen com un essaig de cubisme analític.
 Un aspecte que a mí m’interessa de manera especial, és el paper de les dones artistes dins del moviments pictòrics. El cubisme, com després el dadaisme i el surrealisme,  continuaven tenint una visió de les dones molt retrògada. Deien que la capacitat creativa de les dones estava en poder tenir fills, que pel fet de ser “natura” no tenien capacitat d’abstracció, inherent a l’home. El que ponderaven de les dones eren les qualitats “femenines”: ser dócils, la capacitat intuitiva, l’atractiu sexual, un cert infantilisme, etc.Podem imaginar-nos a la Maria Blanchard envoltada d’aquest ambient , evitant al màxim els temes que es poguessin qualificar de femenins. Debía viure en una dualitat complerta, ja que en alguns escrits de la condesa de Campo Alage posa de relleu que la Maria Blanchard havía sacrificat la seva feminitat. Per exemple diu:…tan lejos de la ternura espontánea que hay en ella y quiere brotar sin trabas, lejos de toda teoria, que tan mal va con su talento esencialmente femenino. …
Composición cubista Tota l’estona que vaig estar a l’exposició, intentava veure les diferències entre les pintures de la María Blanchard i les de Juan Gris.Un aspecte molt clar per a mí, és la paleta de colors que utilitzava cada un d’ells.  En aquest quadre, Composición cubista del 1916, es veu el verd, que fa servir moltes vagades per emmarcar els objectes, tan pot ser que l’utilitzi pel terra com per la part superior, els blaus, el vermell o el carbassa com en aquest cas, i els blancs.L’altre aspecte diferenciador és l´ús de dibuixos o línies que ajuden a definir l’element o la forma representada. També aplicava trocets de paper o sorra barrejada amb el color. En aquest quadre es veu el dibuix d’una motllura.
El que està clar és que preparava molt cada obra. Feia molts dibuixos, però que degut a la seva gran exigència personal, no els donava valor i no s’han conservat.  Si que es veu clarament aquesta capacitat seva de dibuix, en l’obra Bodegón con botella, que està fet amb tinta i ploma.
A partir de l’any 1919 es pot veure una transició des del cubisme retornant a la figuració.  Altres artistes de l’época van fer un salt cap al dadaisme o el surrealisme, però Maria Blanchard va recuperar la figuració, mostrant més afinitats amb la pintura holandesa, francesa i espanyola dels s. XV al XVIII, que no pas amb la tradició italiana.Un aspecte clau d’aquesta etapa és el tractament dels reflexes  de la llum com es pot veure en aquests dos quadres
 El niño del helado Niña en la escalera
La convaleciente La veritat és que m’apasiona tota l’obra de la María Blanchard. Potser la que menys m’interessa és la de contingut religiós.He volgut posar com a darrera, aquesta de La convaleciente, del 1925-1926, que encara que no sigui de les últimes que va pintar, a mí em fa pensar en el seu desig de “curar-se” , de tenir esperança, malgrat la situació personal en la que es trobava.

2 thoughts on “María Blanchard. Centre d’Art Reina Sofía

  1. Fins i tot la gent que la coneixia, com la comptesa de Campo Alange, podien entendre la seva pintura pensant en ella com artista i no només com a dona. Quan va començar a pintar algunes maternitats en la seva etapa figurativa, ràpidament va dir que la Maria Blanchard s’havia trobat a si mateixa. No va pensar que la figura de la Madonna és un clàssic en l’Història de l’Art i, evidentment els pintors senyors l’han pintada, sense que ningú busqui cap connotació sexista.
    A més al coincidir amb época de postguerra (1920 i posteriors ) les figures de la maternitat es podien interpretar com la necessitat de nous naixements.

    Realment no ho va tenir fàcil.

  2. Esperaba amb interés la teva crònica d’aquesta exposició.
    Sabia de les teves expectatives i de la il.lusió que havia despertat en tu, sempre atenta al paper de la dona en tots els camps.
    En general, podem dir sense gaire marge d’error, que les dones que han pintat i ho han fet bé, no han tingut un reconeixement social en un mon curiosament dominat pels homes, als que se’ls a tribueix “sensibilitat” com a mèrit, essent aquesta una qualitat etiquetada al mon femení.
    Abans,era part de l’educació de les senyoretes de classe alta que sabessin dibuixar i pintar una mica….i una mica de música.
    Per això encara ès més important el cas de la Maria Blanchart. I arriscant-me a ser una mica incorrecte, et diré, que potser el seu defecte físic i pel que sembla una manca de bellesa estàndar, va ajudar a que pogués optar a una certa llibertat e independència que a una noia més agraciada, l’haguēssin abocat a un matrimoni i una vida segurament més gris. En aquella època aquests critèris eren bastant generals.
    L’èxit de la Blanchart és la seva supervivència en un mon d’homes. El fil conductor de la seva obra no es perd en cap de les etapes que marquen l’evolució d’una pintura que persegueix la figura i el color. És ella, la que marca el seu camí al mateix temps, de costat
    Tal i com ho descrius, l’altra cara de la moneda és aquesta manca de projecció que contrasta ostensiblement amb la política de la Thyssen, i sobretot venint d’una suposada “reivindicació” a nivell estatal. És realment una llàstima. No crec Anna, que la política de retallades hagi d’afectar a una cosa tant senzilla com una simple explicació, una cronologia unes referències. Tu i jo n’hem vist exemples de com d’una manera senzilla es pot oferir una bona informació, i potser no cal un catàleg el paper couché.
    Es una pena que no es pugui veure a BCN.

Els comentaris estan tancats.