El bloqueig estratègic del PSC

Un bon amic i company, en Marés, m’ha fet arribar la seva reflexió arrel de la sessió viscuda aquesta setmana al Parlament de Catalunya. La publico, amb el seu coneixement, per si pot servir a més persones. Estic convençuda de que així serà. 

En el debat al Parlament de Catalunya sobre la resolució sobre el dret a l’autodeterminació, es van posar en total evidència les contradiccions internes dels socialistes, col·locant-los en un punt que els impedeix avançar, sense fer una trencadissa interna.

La situació de col·lapse del grup parlamentari, es va fer més evident, quan es va abstenir, no sols en la votació de la resolució, sinó el que ja els desnaturalitza com a referent de l’esquerra, quan es van abstenir en la reprovació de la gestió del govern, en la crítica a les retallades concretades en la sanitat i en la denúncia de la corrupció, cas Palau.

Tot això, és conseqüència d’una acumulació de fets que ens duen cap al que diem en el títol, els socialistes i més aguditzadament els socialistes catalans, han arribat a un punt, en que la realitat s’imposa i destrossa una estratègia anunciada però ambiguament definida i mai aplicada. Ens referim a la estratègia de caminar cap a un estat federal.

Anem primer pels fets. Els socialistes han fet diversos cops manifestacions d’estar a favor d’aquesta estratègia, però mai han pogut avançar un sol pas en aquest sentit.

El Sr. Rodríguez Zapatero al accedir al poder, es va acostar als catalans, que l’havien votat de manera amplament, fent-los un senyal de complicitat a les aspiracions de més poder autonòmic.

El president Pasqual Maragall, va engegar la via de reforma de l’Estatut de Catalunya, amb la finalitat de poder completar competències, que en el primer Estatut varen tenir que aparcar-se, i  millorar l’endèmic problema del finançament de Catalunya. El finançament tal com regia,   li treia clares possibilitats i pèrdua de pes dins l’estat espanyol. Una via molt intel·ligent al nostre entendre, que ens hauria evitat molts problemes futurs, com ara estem constatant.

Però els dos trens van xocar. ZP es va trobar amb la resistència del nacionalisme espanyol dins del vot socialista i no li va quedar cap mes remei que escollir entre uns i altres; el resultat ja el sabem, va sacrificar als catalans i ho va personalitzar carregant-se en Pasqual Maragall.

ZP i recordem-ho, el cap de la oposició de Catalunya, l’avui  Molt Honorable Sr. Artur Mas, varen truncar les aspiracions de Catalunya expressades pel Parlament i van descafeïnar importants parts del contingut de l’Estatut. Més tard el Tribunal Constitucional, va encarregar-se de desnaturalitzar un altre part. I un cop més, es va aplicar la política de “cafè para todos”, deixant de banda les nacionalitats reals a l’Estat espanyol i consolidant l’artificialitat de l’actual estat de les autonomies.

El nacionalisme espanyol, amb el suport de CiU, van tancar la porta a les aspiracions de Catalunya de més govern, incloent  de capacitat recaptadora, col·locant  Catalunya en una via morta. Ara, truncada la via de l’enteniment, donen tots als arguments a una via que fins llavors havia sigut minoritària i aspiracional a  Catalunya, la via cap a la independència.

Però també es va trencar, l’estratègia del PSOE i del PSC, i el van deixar sense sortida,  fent  inviable la seva recuperació.

Si el PSOE es declara federalista de fet (no de paraula buida), el federalisme cal aplicar-lo a les veritables nacionalitats. Si et declares federalista, has d’acceptar el dret a l’auto-determinació del poble que se’n senti. Si es declara orgànicament partit federalista, ha d’acceptar que el PSC es un partit amb entitat pròpia, en totes les seves conseqüències. I si tots aquests principis son vàlids pel PSOE, també ho son pel PSC. Ser federalista i ser constitucional, vol dir acceptar la Constitució i lluitar per modificar-la.

Però quin es el problema? Que la base del PSOE i part del PSC, no son federalistes, sinó nacionalistes espanyols que no accepten altre nacionalitat que no sigui l’espanyola per a tots. I això te suficient pes electoral per dificultar la construcció d’una alternativa real.

El PSOE sols pot guanyar unes eleccions amb els vots dels catalans i el PSC només pot guanyar a Catalunya, aconseguint un ampli recolzament de la població catalana.

En aquesta situació, el principal partit de la oposició i de l’esquerra no pot exercir.

Davant d’una imprudent i inviable política engegada i impulsada per Convergència, en que ha obert un procés d’elevats riscos i de gran inviabilitat política i econòmica, més enllà d’uns rèdits electorals a curt termini, no existeix un potencial polític suficient per fer-hi front, més allà de la posició tancada des del nacionalisme espanyol,  del immobilisme constitucional o de la via del boicot legal, econòmic o de la fractura social, en la consumició dels fets. Negre escenari. A qui hem de votar?

One thought on “El bloqueig estratègic del PSC

Els comentaris estan tancats.