Can Framis. Fundació Vila Casas

Com aquest blog està pensat per a compartir aficions i pensaments, avui cedeixo la paraula a la María Arús, pintora y professional del món de l’art,  que m’ha fet arribar aquest comentari sobre Can Framis i les obres exposades en ella.

Una opinió subjectiva

Avui he tingut una agradable sorpresa.

He anat  a la Fundació Vila Casas, ubicada  al’ antiga fàbrica de Can Framis, rehabilitada  per l’ estudi d’ arquitectes BAAS.

Es tracta d’ una construcció voltada d’ un petit jardí d’heures i xops, el que li dona un aire aquàtic  i màgic. Integrada discretament en aquesta  munió  d’ edificis  nous que formen l’ anomenat 22@, barri que mereix per ell mateix una visita.

La distribució dels espais, l’ agrupament per conceptes, i el recorregut visual del Museu, ja mereix una visita. Ens rep una amplia plaça enrajolada que presideix una escultura d’ en Jaume Plensa. L’ entrada és austera, i no fa presagiar res del que hi ha dins. L’ estructura de l’ edifici, la disposició dels espais i  l’ aprofitament de la llum, posats al servei del contingut.

És la diferència que hi ha entre un espai “ aprofitat per” a l’ espai “creat per”.

No m’havia documentat gens per anar-hi, només sabia que hi havia una col·lecció de pintura contemporània

Es tracta d’obres que pertanyen a diversos artistes nascuts  o residents a Catalunya i que van dels anys seixanta fins a l’ actualitat.

Com que al marge de l’ importància intrínseca dels artistes i de la seva aportació objectiva a l’ evolució de l’ art i a la cultura hi ha els gustos personals, parlaré per mi.

M’ha agradat molt veure alguns Artigau, Arranz-Bravo, Bartolotzi, i Ràfols Casamada entre d’ altres.

Són els pintors que formen el meu imaginari , “el meu fons d’ armari” artístic en la secció de Catalunya.

Artigau, Arranz-Bravo i Bartolotzzi van fer Belles Arts a Sant Jordi al Carrer Avinyó a l’antic edifici de “Bolsín”,  i em van fascinar.

Jo començava el primer curs i ells acabaven, i les seves opinions sobre com es feia de frustrant  l’ aprenentatge de l’ Art en aquella escola, i com havia de ser l’ art segons ells, em va fer entendre que es podia discrepar del sistema i que era un dret.

Formaven part del grup, Robert Llimós, Gerard Sala, Serra de Ribera i altres que exposaven les seves teories als novells que els escoltàvem amb els ulls oberts com plats.

Vull anomenar als que més em van influir : Artigau, el seu estudi ens feia somiar; Arranz-Bravo i Bartolotzzi, els amics; i Ràfols –Casamada, l’ intel·lectual, poeta i pintor

El tractament de la figura humana, l’ influència del “pop” d’ Artigau i Bartolozzi, la introspecció i la força subtil del color d’ Arranz-Bravo, que també ha estat un artista multidisciplinar.

Arranz-Bravo i Bartolotzi van treballar conjuntament en varis projectes i van pintar la fàbrica Tipel a Parets del Vallés per exemle.

No vaig conèixer personalment a Ràfols – Casamada, pintor de referència dels anys seixanta. M’agrada el Ràfols-Casamada de l’ expressionisme abstracte en el que el gran protagonista és el color. A vegades em costa empatitzar amb l’ autor, em passa amb Tàpies, per exemple. En canvi amb Ràfols, em sento “com a casa”.

Com els anteriors comparteix amb ells l’ influència de Matisse.

Per a mi ha estat com un retorn al passat, un retrobament amb els meus contemporanis.

A la Fundació hi ha un petit espai dedicat a la tauromàquia que em va semblar interesantíssim.

Posats a trobar una mancança, diré que m’hauria agradat prendre’m un café a la cafeteria del Museu, per assaborir l’ entorn però no n’hi ha.

M’ha posat la mel a la boca i aniré ben aviat.