Qui pagarà a finals de setembre?

El Conseller Mas-Cullell va avisar ja fa un temps, que la Generalitat no disposava de liquidés per a fer front als pagaments de finals de setembre. Per això calia rebre els diners del Fondo de Liquidez Autonómico o en defecte d’aquest, caldria un crèdit pont per poder complir amb els compromisos adquirits.
Els fets, a vegades de forma voluntària i a vegades de manera involuntària, s’ajunten i uns tapen els altres. Des de fa uns dies només es parla de independència, d’autodeterminació, del pacte fiscal si o no, però ningú fa esment de com es fa front als pagaments pendents ni de les conseqüència de les fortes retallades i de l’empobriment accelerat de la població catalana. És aclaridor llegir l’informe de la Sindicatura de Greuges que destaca que la pobresa atrapa al 24% dels menors de 16 anys com a resultat de la reforma de la Renda Mínima d’Inserció. Les xifres referides al total de la població, són esfereïdores.

Molts proveïdors de l’Administració, sobre tot petites empreses, estan passant una situació molt difícil. Catalunya que sempre ha fet gala del seu teixit de petites i mitjanes empreses, les està posant davant de les potes dels cavalls.
No oblidem que en l’actualitat el sector primari de Catalunya depèn en gran mida de les subvencions i ajudes de la Unió Europea. El sector industrial propi, està liderat per l’indústria agroalimentària, amb una forta vinculació amb el sector agrari. La indústria gasística, de fet distribueix el gas que importa i te poc marge de maniobra en relació als preus. El sector financer, amb dos representants importants: el Banc de Sabadell i La Caixa, són els que estan millor posicionats, encara que han rebut de valent com a conseqüència de la crisi financera.
La resta de grans empreses amb producció a casa nostre, o són multinacionals o tenen la seu social a Madrid, que és on es prenen les decisions.

Aquesta sitació ha de portar a enfortir les petites i mitjanes empreses amb capacitat d’innovació i de generar valor afegit. Cal aprofitar el talent de les noves generacions i el coneixement de les generacions de més edat. Cal invertir amb força en educació i en formació permanent. Les retallades o millor, la despesa eficient del diner públic, s’ha d’aplicar amb criteri selectiu, afavorint els casos que poden aportar riquesa a mij i llarg termini. Les subvencions s’han de replantejar de manera que es faci realitat la dita de que cal ensenyar a pescar i no donar el peix.

Amb tot aquest panorama no podem permetre’ns una reducció en les vendes de productes catalans, perquè propiciaría una reducció d’ingressos immediata i per tant una nova necessitat d’adaptació per reduïr el dèficit de Catalunya. Sorprèn moltíssim sentir declaracions per part del portaveu del Govern de la Generalitat, minimitzant la baixada de les exportacions a la resta d’Espanya, sobre tot si es compara amb les mesures que estan aplicant països com per exemple Alemanya, per evitar la reducció de les seves exportacions encara que sigui només d’un 5%.
És imprescindible tenir un projecte polític realista. Molts voldríem la lluna, però no pot ser. Es pot manipular la veritat, però és una mala pràctica que a la llarga es torna sempre en contra. Estem deixant de banda el sentit de lideratge, de poble que estirava sempre de la corda per tirar endevant, de país assenyat i dialogador que gràcies a aquestes virtuts va jugar un paper cabdal en la transició espanyola. Estem realment convençuts de que volem i podem tirar per la borda aquest capital, guanyat al llarg dels anys?