Visió del dia 12

Estem tots amb la resaca de la manifestació d’ahir, llegint els diaris, buscant les repercussions en d’altres països, parlant i comentant el que cadascú pensa i sent.

Un sector de la població creu que amb la independència es resoldrant els problemes actuals de Catalunya. Altres van anar a la manifestació per dir que ja en tenen prou amb la situació actual i amb el tracte que rep Catalunya. Un tercer grup volien demostrar que la societat civil no està dormida, que a l’igual que el moviment del 15-M, Catalunya te moltes coses a dir. Tothom d’una forma o d’un altre desitja tirar endevant. El que canvia és el com i la manera.

Hi ha una cosa que aquest dies em balla pel cap i que crec no se n’ha parlat prou. Un dels orígens del descontent actual prové de la retallada que es va fer al Parlament de Madrid de l’Estatut d’Autonomía aprovat pel poble de Catalunya. Per això en aquell moment ja vam sortir molts al carrer, per expressar la nostra posició en contra del que s’havia aprovat a Madrid. El govern espanyol del moment va demostrar la manca de sensibilitat i de visió, i el partit que ara governa va presentar un recurs d’inconstitucionalitat del mateix. També cal dir que alguns partits catalans van tenir una resposta una mica tèbia davant d’aquesta situació, perquè va primar la política partidista, (l’Estatut va ser promogut pel govern tripartit). En resum, tothom va posar el seu granet per aconseguir que no tirés endavant amb garanties.

El model de finançament de l’Estatut no s’ha complert. De forma sistemàtica, no s’ha pagat a Catalunya el que s’havia pactat. Sense aquest incompliment tan flagrant, segur que la situació hauria sigut un altre. Ara això ho utilizen alguns partits de Catalunya per a dir que l’Estatut ja està superat quan la veritat és que no s’ha aplicat.

En qualsevol relació ha d’haver un flux en ambdós sentits. Si nomès es produeix en una direcció, s’acaba trencant. L’entrevista amb el senyor Rajoy, i la seva qualificació de “lío” a la situació de Catalunya va ser una demostració més de la seva manca de visió política.

La veritat ès que fan una mica de por (per no dir molta) les veus que s’escolten parlant de l’esgotament del model autonòmic. No parlen d’aplicar un model federal que podria resoldre diversos problemes, sinò que volen restringir drets, centralitzar competëncies.

És evident que la situació política general ha canviat des de que es va començar a avançar en el camí de la democràcia a Espanya. La globalització és també un fet sense retorn.

Per tot això crec que:

1. Cal enfortir Europa.
2. Cal revisar les institucions de Catalunya i d’Espanya.
3. Cal un projecte polític aglutinador i engrescador.
4. Calen polítics (no professionals de partits fent política) amb noves idees, amb nous models de fer les coses.
5. Calen uns partits que treballin pels ciutadans i no per a profit propi. Han de tenir una reprentació real i per això cal revisar d’una vegada per totes, el sistema de representació que tenim.
6. Cal diàleg i negociació (no imposar les coses).
7. Cal escoltar als ciutadans.
8. Cal que els ciutadans exercim els nostres drets de participació i de control de la cosa pública.

Sense una voluntat clara d’encontre, de buscar solucions sense por al canvi, no anirem en lloc.