Confrontació de idees

Tots som conscients de que el món, en un sentit ampli, està canviant. Les estructures polítiques, econòmiques i socials es troben en una situació de caos , amb necessitat de reinventar-se i de trobar noves formes de funcionament.

Ara bé, una cosa és estar en un moment de canvi i l’altre haver perdut els papers.

M’inquieta moltíssim el que es vagi dient i repetint en tots els mitjans, que els polítics són tots iguals, que tots fan el mateix, etc. , posant a la picota el sistema democràtic sense més ni més. Em va espantar molt quan vaig llegir que el president electe de Mèxic, Sr. Enrique Peña, es definia a si mateix com un bon gestor, però sense idees polítiques. Poc a poc tothom va caient en aquest parany, arribant-se a creure que pot haver una decisió sense ideologia política i que totes són iguals. Possiblement hem passat uns anys on s’havia delegat en els polítics tot el poder de decisió i els ciutadans ens havíem oblidat del nostre dret i deure de participació en la vida política. L’hem d’exercir amb responsabilitat, sense confondre els errors d’algunes persones amb el mal funcionament de tot el sistema democràtic i escollint mitjançant el vot, els nostres representants.

Aquesta reflexió se’m fa més evident quan veig el comportament de certs diputats i diputades, tant al Parlament de Madrid com en els Parlaments de les Comunitats Autònomes. Què significa que la gent aplaudeixi, incrimini o cridi? Sembla que s’ha devaluat el Parlament i ja no és un lloc per debatre idees, per exposar arguments i contra-arguments sinó un mer espectacle on guanya la cridòria i s’aplaudeix o crida “als actors” (demano disculpes als actors i actrius per utilitzar el nom de la seva professió en aquest context). L’art de la oratòria ha desaparegut i els parlaments són buits, mal construïts i defugint de tota responsabilitat.

Sembla però que encara no hem tocat fons. Ara s’està introduint l’insult per desqualificar al contrincant polític. Fa pocs dies s’ha viscut el cas de la Sra. Fabra i el més sorprenent va ser l’argument que va utilitzar la Sra. Cospedal per defensar que no se la podia fer fora ja que serien molts diputats i diputades els que haurien de marxar. Això implica que s’accepta l’insult dins de la dialèctica del Parlament com una eina normal per desqualificar als altres components de les Corts. Però exemples així en tenim a tot arreu, sense anar més lluny, avui mateix un Conseller del Govern de Catalunya ha utilitzat la paraula “macarra” per referir-se a un ministre.

És evident que no cal tornar a èpoques victorianes i no estic reivindicant l’ús de formes del dinou, ni molt menys; el que si que reivindico és el respecte, la tolerància, el debat d’idees, el confrontament dialèctic per part dels polítics que ens representen i, al mateix temps estic a favor d’una participació responsable de tots els ciutadans i ciutadanes