Featured

Chema Madoz. Galeria Joan Prats

L’exposició de la Galeria Joan Prats dedicada a Chema Madoz, havia d’acabar el 28 de març d’enguany. La declaració de l’estat d’alarma deguda a la pandèmia provocada per covid-19, va fer que es quedés molta gent sense poder visitar-la, i davant de les peticions que van rebre, han decidit prolongar-la fins a finals d’aquest mes. Decisió que els he agraït profundament.

Fa set anys ja vaig escriure un comentari sobre aquest artista i he d’admetre que segueix impactant-me. Aquesta exposició recull obres recents, totes en blanc i negre i fetes amb llum natural. Sempre m’ha agradat que no portin títol. Això permet que cada persona es posicioni davant de les obres, sense cap idea preconcebuda, només amb una actitud oberta i amb la mirada neta disposada a captar el que la imatge li vol trametre. Son muntatges amb elements quotidians, que fàcilment tothom pot tenir, i que un cop feta la fotografia desapareixen. És curiós perquè per un costat es pot considerar art efímer, però que gràcies a la fotografia prenen entitat i perdurabilitat.

Son imatges netes, plenes de simbolismes i de suggerències: equilibrades i amb profunditat. La imatge destacada que he triat, et convida a llegir, a no quedar-te en la superfície. Però les escales son tan d’entrada com de sortida… així que cadascú pot interpretar el que vulgui.

I així podriem anar parlant de cad una d’elles. Recomano mirar-les totes elles amb detall.

Featured

Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista

Aquests dies de confinament a casa, son un bon moment per dedicar estones a la lectura de llibres que requereixen una certa reflexió, a mesura que es passen les pàgines. El llibre de Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista. Ed. Turner Noema, 2017, és un dels que compleixen aquesta condició.

És una biografia sobre Leonora Carrington, però amb un tractament especial. L’autora, Joanna Moorhead era familiar directe d’ella. Degut a la relació de la pintora i escriptora amb la seva família, de cop va descobrir que per a ella era una perfecta desconeguda i es va sorprendre al constatar la importància que se li concedia a la seva cosina en el món de l’art. Així dons, va poder posar-se en contacte amb ella i a partir d’aquest moment, es van succeir diverses estades a Mèxic i es va establir una relació molt particular entre elles.

A Leonora mai li va agradar estar a primera línia i les seves relacions amb els mitjans de comunicació o persones del món de l’art, van ser sempre escases i tibans. Crec que és important recordar qye ella sempre va fer el que creia, al marge de les opinions o tendències. Aquesta actitud seva va contribuir sens dubte, a que la seva obra no fos massa coneguda, i a més aquesta es troba principalment, en mans privades. És interessant la informació que apareix en el llibre on indica en quins museus es pot veure obra de Leonora.

La vida i vicissituds per les que va passar Leonora, son bastant conegudes. El que m’ha interessat més son els aspectes relacionats amb la seva obra, tant pictòrica i escultòrica, com la escrita.

És ben sabut que Leonora Carrington és considerada una artista surrealista. Coincideix l’aparició d’aquest moviment, o millor dit la utilització per primer cop d’aquest nom per part de Guillaume Apollinaire, l’any del naixement de l’artista 1917. Ella el definia com:

El surrealimo es un estado del espíritu y nada más, un estado que no puede explicarse

Leonora Carrignton

Leonora Carrington. Transferences, 1963. Tate Modern
Leonora Carrington. 1917-2011. Transference, 1963. Tate Modern Londres
Featured

Pablo Picasso i Paul Eluard

L’exposició sobre l’amistat entre Pablo Picasso i Paul Eluard que es pot visitar actualment en el Museu Picasso de Barcelona, te com a principal objectiu, aprofundir en la relació entre ambdós artistes i mostrar les influències mútues. Es podria dir que la majoria de la gent coneix l’obra de Picasso, però per a poder aprofundir  i anar una mica més enllà de la mera contemplació d’elles, cal conèixer el mon que l’envoltava, les seves relacions , les circumstàncies polítiques que li van tocar viure, el seu posicionament personal i els seus pensaments i actuacions en front de totes elles. Com totes les persones, Picasso va ser polièdric, amb moltes facetes diverses. Anar coneixent cada una d’aquestes cares, contribueix a tenir una visió més complerta. Aquests descobriment pot provocar a vegades, una certa incomoditat, en el sentit d’apreciar plenament la faceta artística i al mateix temps, estar absolutament en desacord amb altres aspectes de la persona.

Els anys de relació profunda entre Picasso i Eluard van del 1935, fins a la mort d’aquest darrer el 1952. Certament va ser un període convuls. Primer la Guerra Civil espanyola i posteriorment l’ocupació de França per part de l’Alemanya nazi. Paul Eluard va tenir sempre una posició política molt destacada. Va estar un temps al Partit Comunista que va deixar per desacords amb l’estalinisme i posteriorment es va tornar a afiliar el que li va comportar el pas a la clandestinitat. Després de l’alliberament de París, Picasso també es va adherir al Partit Comunista.

Només un any més tard de conèixer a Eluard, 1936, entra en la vida de Picasso Dora Maar, amb la que va mantenir una relació fins el 1944. Es pot veure dons que coincideix amb els anys de la guerra civil espanyola i l’ocupació de França. No amago el gran interés que em desperta aquesta artista, tant a nivell personal com a nivell artístic i crec que el seu posicionament polític va marcar l’actuació de Picasso.

La coincidència en el posicionament polític de Dora Maar i Paul Eluard, crec que els va fer tenir una relació molt propera. Cal recordar el que ja vaig escriure en un altre comentari, com a ser Eluard el que va retreure a Picasso els problemes mentals que va partir Dora després de la separació i com va ser ell mateix qui la va ajudar a sortir de la institució en la que estava ingressada. Per això m’agrada posar els seus dos retrats junts i sobre tot, el de Paul Eluard fet per la pròpia Dora.

Featured

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Featured

Dora Maar. Tate Modern 20 nov 2019 – 15 març 2020

Hi han exposicions que penses que no les pots deixar de veure i que d’una manera o un altre fan que el dia anterior ja estiguis una mica neguitosa i hagis revisat les obres de l’artista que vas a veure. I això passa sobretot quan és una artista de les que anomeno “velles conegudes”. Comporta tornar-te a trobar cara a cara, recordar el que coneixes de la seva vida i de la seva obra, emmarcar-la en un moment històric i polític concret, relacionar-la amb moviments artístics i els seus integrants, etc. Haver vist l’exposició sobre Lee Miller o haver llegit recentment l’Autobiografia de Gertrude Stein, relacionades ambdues amb Dora Maar, ha contribuït a refrescar tots aquests aspectes dels que he parlat anteriorment.

L’amplia exposició que dedica la Tate Modern a Dora Maar està estructurada en nou sales diferents, el que ja dona una idea de la magnitud de la mateixa.

Dora Maar va pertanya a una generació de fotògrafes, professió en la que les dones tenien més possibilitats de trobar feina en el món de la moda i la publicitat i que van aconseguir una gran notorietat. Al contrari d’altres, Dora Maar no tenia dificultats econòmiques per mantenir-se i per tant no va haver d’exercir la seva professió per necessitat.

Crida molt l’atenció la cerca constant de noves formes d’expressió, de noves tècniques fotogràfiques, de nous recursos. Des de ben aviat utilitza el collage i el foto-muntatge. En els anys 30, en un moment de greu crisi econòmica mundial, documenta la realitat de les persones més desfavorides, emprant la seva càmera. Les fotografies que fa a la Costa Brava, o posteriorment a Londres i en particular a l’àrea denominada “la Zone” de París, ens mostren la seva sensibilitat i compromís polític. Conseqüent amb les seves idees va signar el Manifest d’André Breton: Appel à la lutte i també va participar en el moviment anti-facista Contre-Attaque liderat pel filòsof i crític Georges Bataille.

En la sala dedicada al Surrealisme, es constata el que podia semblar una contradicció entre aquest moviment que reivindicava la espontaneïtat i el subjectivisme, en front a la fotografia considerada com una eina per enregistrar una realitat puntual. Dora Maar, amb els seus fotomuntatges, ràpidament va tirar per terra tots aquests apriorismes i va esdevenir una de les poques fotògrafes que va ser inclosa en les més importants exposicions surrealistes que es van dur a terme durant els anys 30, en diferents ciutats i països del món. En aquesta època

A Dora Maar, moltes vegades se l’ha conegut més per la seva relació amb Picasso, que no pas per la seva vàlua professional. La realitat però, és que quan es van conèixer l’hivern del 35, ella estava en el punt culminant de la seva carrera i a ella se li deu el reportatge que va fer del procés de creació del Guernica. I no només això, sinò que el seu compromís personal, va contribuir en gran mesura a que Picasso abordés aquesta obra. Es diu que Picasso la va animar a que retornés a la pintura (a la que s’havia dedicat en els inicis de la seva carrera artística), però la meva opinió personal és que no resistia el tenir al costat una persona que destaqués en una disciplina que ell no coneixia. La ruptura l’any 1945 va ser un cop molt dur per ella i la va abocar a un període d’inestabilitat emocional pel que va ser internada en un hospital. Paul Eluard, gran amic d’ella va retreure a Picasso el sofriment que li havia fet passar.

És en aquests anys i posteriors, que es produeix un canvi de tècnica degut a la col·laboració amb el poeta André Du Bouchet (1924-2001). Quatre dels poemes d’aquest autor, que van aparèixer sota el nom de Sol de la montagne anaven acompanyats d’uns aigua-forts que va fer Dora Maar. A partir d’aquesta experiència, va començar a fer impressions gestuals de la natura i dels elements naturals amb tinta, oli i aquarel·la. Va trobar una línia d’experimentació que va mantenir el seu interès, durant les següents dècades.

Va morir l’any 1997. L’abast de l’experimentació sense càmera durant aquest període només es va revelar després de la seva mort. En aquest moment es van localitzar un seguit de negatius i gravats de contacte que mostraven com havia estat experimentant posant objectes domèstics o objectes personals sobre paper sensible a la foto o traçant llum per la seva superfície.

Això demostra que a pesar d’estar retirada seguí mantenint la curiositat i la necessitat de cercar noves vies d’expressió. Les imatges exposades en la darrera sala, a partir d’aquests negatius, son impactants.

Dora Maar. c. 1980. Centre Pompidou. París. Negatiu ftogràfic pintat.

Featured

Bill Viola. Miralls de l’invisible. La Pedrera

Encara queden uns dies per a poder visitar l’exposició Miralls de l’invisible a la Fundació Catalunya La Pedrera. Val la pena. Per diferents raons:

  • Veure l’obra de Bill Viola i l’evolució de la mateixa
  • Conèixer el mon del videoart i el que aporta.
  • Copsar el paper de la tecnologia i la interacció amb l’art.

Poques vegades una exposició pot generar uns sentiments tan profunds i intensos en els visitants. Bill Viola reflecteix el pas del temps, la mort, la solitud… tot emmarcat en l’espai i basat en la reflexió personal i en el coneixement de la pròpia persona i el seu entorn. En les situacions que poden semblar més límits, aconsegueix trametre una sensació d’acceptació i de pau. La presència constant en les obres exposades dels quatre elements: aigua, foc, terra i aire, fa comprendre la importància dels elements bàsics en el desenvolupament de les persones i sobre tot, en l’obra d’aquest artista. Com sempre, recomano fer una visita guiada, el que permet introduir-se en l’artista i en la seva obra.

Recomano veure el programa La Sala de rtve2, passat el 23 de setembre de 2017 i dedicat a Bill Viola i l’exposició que es va presentar al Museu Guggenheim de Bilbao. Dura quasi 30 minuts i ajuda a entendre els paràmetres pels quals es desenvolupa l’obra d’aquest artista. És molt interessant.

Observar el paper de la tecnologia i com l’artista ha sigut capaç d’anar, a vegades més enllà dels recursos que aquesta li proporcionava, denota la capacitat de buscar les formes d’expressió més adients per cada ocasió. Tal com explica Kira Perov, comissària d’aquesta exposició, Viola va créixer amb l’evolució del vídeo. Això li ha permès experimentar amb aquest recurs, analitzar-lo, detectar totes les seves potencialitats. Ha viscut els canvis en els suports, en la transformació de les pantalles, en les càmeres de gravació. La variació en el nombre d’imatges per segon que poden capturar les càmeres, ha passat dels habituals 24 fps del cine a l’alta definició en el vídeo que arriba a 23.976 p en el cas de HDTV, superats ja per l’estàndard UHDTV.

Algunes de les obres de Bill Viola han estat gravades amb càmeres de HFR (Alt Rati d’imatges per segon) arribant als 3.000 fps i que desprès es reprodueixen a una velocitat normal per permetre veure als nostres ells, el que passa a temps real.

La combinació entre introspecció, expressió de sentiments i emocions en un espai i temps determinat, amb la utilització de la tècnica de vídeo més avançada, dona com a resultat unes obres suggerents i motivadores.

M’he acabat adonant que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols a la pantalla de vídeo mateix, sinó en la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, només és aquí on pot existir.

Bill Viola, 1989

Featured

Gertrude Stein. Autobiografia d’ Alice B. Toklas

Un cop més, l’apunt d’avui gira entorn d’un llibre que pot ser d’interès per aquelles persones que segueixen la història política, social i cultural de la primera mitat del s.XX.

Gertrude Stein és coneguda per diferents facetes de la seva vida: col·leccionista d’art, escriptora i també com a protectora i mecenes d’artistes i escriptors. Afincada a París des de que tenia 28 anys, va començar a comprar art i sobre tot a relacionar-se amb pintors, escriptors, músics, i en general amb el món de l’art. Això li va permetre conèixer de primera mà, les tendències, enfrontaments i discrepàncies i també les afinitats entre els diferents personatges. La seva capacitat de diàleg i obertura d’idees, va facilitar que tothom passés per casa seva.

Tenia un gran domini de l’escriptura i sobre tot, li preocupava la utilització incorrecte de les paraules el que comportava una transmissió deficient del sentit de les mateixes.

El llibre motiu d’aquest escrit, és de fet la seva pròpia biografia, encara que utilitza el subterfugi de titular-la com si fos la d’Alice B. Toklas. És una biografia que es centra bàsicament en descriure les persones que va conèixer al llarg de la seva vida i preserva la vessant personal de la que manifesta ben poques coses.

Una cosa queda ben clara, va actuar sempre segons els seus propis criteris i llibertat. Va viure una vida plena d’activitat intel·lectual, propiciant el debat i la discussió.

Aquest és un d’aquells llibres que cal llegir amb calma. És interessant anar cercant informació sobre les diferents persones que apareixen en ell. Com tota descripció subjectiva, posa de manifest les seves afinitats personals i les seves antipaties i mensypreus. No tots els personatges surten ben parats de la seva descripció, però queda en mans del lector, treure les seves pròpies conclusions.

La forma d’escriure és ben peculiar i interessant. Val la pena estudiar la construcció de les frases i l’estructura de les mateixes. Es te la sensació de que cada paraula és necessària i que no es pot prescindir de cap d’elles.

Deixo l’enllaç d’un post escrit per Sofia Viramontes en el blog Gatopardo, titolat: Los vínculos de Gestrude Stein, el passat 5 de febrer de 2019.

Alice B. Toklas, després de la mort de Gertrude Stein, va escriure diversos llibres i articles. No va tenir un final fàcil, donat que els familiars de Gertrude es van quedar amb els quadres que aquesta li havia deixat, el que li va provocar seriosos problemes econòmics.

Featured

Maillol Horvat. Fundació Vila Casas. Espais Volart

L’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, recull obres de l’escultor Arístides Maillol i la visió de les mateixes del fotògraf Frank Horvat. Amb anterioritat ja s’havien vist obres d’aquest fotògraf, corresponents a l’etapa que es va dedicar a realitzar fotografies relacionades amb la moda.

Frank Horvat (1928-…) és una persona inquieta, sempre cercant formes d’expressió que li permetin mostrar tot allò que l’interessa. Si es revisa una mica la seva biografia, ens adonem que en una primera etapa i sota l’influència de Cartier-Bresson i de Capra, es va dedicar al mon de la moda.

A mitjans dels 50 va començar a utilitzar el teleobjectiu per capturar imatges de la vida real i que no es podien capturar amb les lents normals. D’aquesta manera s’allunyava de les imatges més ensucrades o romàntiques que es publicaven. Quasi immediatament va començar a utilitzar una càmera Leica per produir fotografies de moda, el que va facilitar molt la tasca en aquest sector. Posteriorment, els anys 60-70 retorna al foto-periodisme, viatjant arreu del mon i experimentant amb el cine i el vídeo. A partir dels 90 fa un altre canvi, treballant amb la fotocomposició, tant a nivell analògic com digital.

Tots aquests canvis, no son només a nivell tècnic, sinó en el temes de les seves fotografies. (Recomano molt visitar el seu web per veure les fotografies dels diferents períodes)

He volgut fer aquesta introducció sobre Horvat per ajudar a entendre quin tipus d’imatges ens trobem en l’exposició. Tal com s’explica en la web de la Fundació Vila Casas

El 2015 es va publicar un llibre amb el títol de Maillol Horvat (Gallimard – Galerie Dina Vierny) que mostrava fotografies fetes per Frank Horvat (Abbazia, 1928) de terracotes de l’escultor Aristide Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), acompanyades per pensaments del fotògraf.

Ara es poden veure 18 terracotes de Maillol, envoltades per 59 fotografies de Horvat. El contrast és gran. Les figures de mida reduïda, es veuen re-dimensionades per les gran fotografies que les acompanyen, ajudant a l’espectador a descobrir punts de vista, facetes especials, que ens poden passar desapercebudes.

Impressiona la tasca realitzada pel fotògraf d’anàlisi de cada peça, però no en un sentit només tècnic, sinó que es percep la mirada profunda, de voler extreure tot el sentit a cada peça. A vegades, tendim a observar les escultures només des d’un costat, i en aquesta ocasió, s’ens presenten de manera absoluta, visualitzem la perfecció de les peces, podem contrastar les dues propostes: la terracota i la fotografia.

Circumstàncies personals semblants (problemes en la vista) i preferències temàtiques comunes (la dona), contribueixen a crear la sensació de complicitat i compenetració entre ambdós artistes.

Les obres que fins ara havia vist de Maillol, eren de bronze o pedra i de grans dimensions, normalment situades en espais públics o en museus. El veure aquestes terracotes, de mides petites, ajuda a apreciar la habilitat i destresa que tenia l’artista, que era capaç de treballar amb materials tan diversos i sobre tot, que requerien tractaments també molt diversos.

Absolutament recomanable.

Featured

Juan Uslé: Unsettled. Galeria Joan Prats

Fins a finals de desembre d’aquest any, a la Galeria Joan Prats de Barcelona, és possible veure l’exposició de Juan Uslé, titulada Unsettled, “que significa variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa” (De la nota de premsa facilitada per la pròpia galeria).

Vaig tenir la gran sort de poder participar d’una visita en la que el pintor hi era present i ens va parlar de la seva obra, però sobre tot del fet creatiu i del llenguatge pictòric. Parteix de la idea de que l’art és interrogació i reflexió interna per part del artista. Aquesta tasca d’introspecció, de pensar que es vol expressar, si realment val la pena, etc., ocupa una bona part del seu temps. Parlava del seu taller com del confessionari, un lloc on es replanteja dia a dia la seva obra. També es va referir a l’art com a mitjà per empatitzar amb la gent. Em va semblar que tenia molt clar el seu paper i que buscava d’una manera o un altre el reconeixement del públic. Feia moltes referències a característiques dels artistes, com si fossin diferents. Aquí l’ego treia el cap.

Em va semblar interessant la idea de que cal llegir els quadres a través dels sentits. Cada quadre és diferent, fuig de la idea de ser reconegut només per un tipus de pintura, no vol repetir-se, pretén fer coses diferents.

M’imagino que aquesta és una pretensió universal de tots els artistes, però és impossible no identificar una obra d’Uslé, amb ell mateix. Explica que ell pinta seguint el ritme del seu pols, que marca el pas del temps i al mateix temps porta a crear espais i silencis. Per això les ratlles o marques, no son sempre iguals, ni estan disposades de forma idèntica.

En obres d’art abstracte, les possibles interpretacions i les idees que suggereixen, son diverses. En la primera passejada per l’exposició, sense l’artista, en treies unes idees i tenies una percepció que després de la seva explicació, es va modificar.

De les dues fotografies presents en l’exposició, em va agradar de forma especial la titulada Decisión, de 2019. Em va recordar algunes imatges dels quadres d’Edward Hopper: la disposició de la persona, el color del vestit, l’expressió de la cara, etc. Ens va explicar que la va fer al pati del Museu Reina Sofia de Madrid, es va acostar poc a poc i just en el moment de disparar la màquina, va ser quan la noia va decidir des-precintar el llibre que havia comprat. Però no només és maca la fotografia, sinó que la impressió em va semblar extraordinària, semblava que havia relleu

Juan Uslé. Decisión, 2019. Fotografia en color

Featured

Fundació Joan Miró Barcelona. Different trains

Sempre és positiu visitar la Fundació Joan Miró. Tornar a veure la col·lecció permanent, seleccionant les obres en les que et vols aturar perquè de cop et diuen alguna cosa diferent de les altres vegades que les havies vist o descobrint petits detalls en els que no havies posat esment, tot això ja és motiu suficient per dedicar-hi unes hores.

En aquests moments, al final del recorregut es troba una gran sorpresa: l’exposició temporal Different Trains. Es tracta d’un audiovisual de quasi 30 minuts, que és el resultat de la incorporació d’imatges per part de Beatriz Caravaggio a la composició realitzada l’any 1988 per Steve Reich i interpretada en aquest cas pel Kronos Quartet.

La composició està dividida en tres moviments diferents. En el primer moviment, el músic rememora els viatges que feia entre 1939 i 1942 de petit en tren, anant des de Nova York a Los Ángeles on es mostra la placidesa i comoditat d’aquests viatges. El segon moviment canvia de manera radical i ens fa pensar en com eren els viatges que feien els nens jueus quan eren portats als camps d’extermini. En el tercer i darrer moviment, després de la guerra es viu un canvi important en la societat, encara que queden interrogants per respondre i moltes ferides per tancar.

La divisió en tres pantalles, fa que el públic es vegi envoltat per les imatges, immers en elles, no es pot escapar. Les direccions en les que corren els trens, donen la sensació de que es venen a sobre de l’espectador. La veritat és que tens la sensació de que la música i les imatges es van fer l’una per l’altre.

La música, sobre tot en el primer moviment, em va recordar algunes composicions de Philip Glass. Va ser després que vaig recordar que   ambdós compositors formen part del grup de compositors nord-americans que van introduir la música minimalista.  Glass parla de la influència dels sons dels trens , com un ritme repetitiu i sincopat, que el va marcar de tal manera des de la seva infància i joventut que després el va introduir de forma constant en la seva música. El fet  que  tots dos van coincidir en  la Juilliard School i el descobriment del Jazz en la seva joventut, també son punts de confluència en les seves carreres.

És un obra impactant, val molt la pena. Acaba i tothom es queda quiet, amb la necessitat de pair el que s’ha vist i sentit per les oides i per les emocions que desperta, abans de poder sortir al món exterior.  

Featured

Òpera. Passió, poder i política. Caixa Forum

L’exposició que actualment es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, va ser presentada per primer cop al V&A de Londres al setembre de 2017. En Col·laboració amb el King’s College de Londres, i a través de la plataforma FutureLearn, es va programar un curs entorn al tema de l’òpera (Putting on an opera today vs. 200 years ago). Va ser molt interessant perquè es va poder revisar tots els elements que conformen una òpera, des de perquè es tria una òpera i una producció i no un altre o el paper que juguen els dissenyadors del vestuari, el director o directora artística, la direcció musical, la coreografia, les llums, elements audiovisuals, etc. A més de les diferents veus i l’orquestra. S’estudiava l’evolució de l’òpera des de la seva aparició, visionant diferents òperes per analitzar cada un d’aquests aspectes. I no només això, sinó que es plantejaven qüestions importants relacionats amb l’evolució i els espais i formes actuals de representació (per exemple aspectes que abans definien una òpera i que actualment han variat: representació en un teatre tancat o absència de micròfons, etc.)

No és d’estranyar, que tingués un gran interès en veure aquesta exposició.

Tal com s’explica en el fulletó de mà, es tracta d’un viatge que s’inicia el 1642 a Venècia, amb Monteverdi i que conclou el 1934 a Leningrad amb Xostakóvitx, passant per Londres (1711, Händel), Viena (1786 Mozart), Milà (1842 Verdi), París (1861 Wagner), Barcelona (1896 Albéniz) i Dresden (1905 Strauss), mentre es repassen les estrenes de òpera en qüestió que es va produir en aquesta ciutat. Aquest viatge permet, no només conèixer les vicissitud de cada òpera, sinó situar-la en el context polític, econòmic i social de la ciutat i del país. I tot això mentre en cada sala, es pot escoltar pels auriculars fragments de l’òpera que es presenta.

Es tracta d’una exposició que requereix temps (un parell d’hores com a mínim per veure-la amb calma). Hi ha molta documentació, objectes i sobre tot, fragments d’òpera que val la pena visionar i escoltar. En la primera sala, en una pantalla d’alta resolució, es succeeixen fragments d’altres òperes en un recorregut força complert. És molt interessant la relació de cada una d’elles, amb els temes i les emocions que aborden: llibertat, sensibilitat, terrorisme, identitat, poder, amor, et.

Featured

André Masson.Une mythologie de l’être et de la nature. Museu de Céret

No havia tingut ocasió de veure tanta obra junta d’ André Masson. En moltes exposicions i en llibres entorn al surrealisme, apareixen referències a la seva participació en aquest moviment, amb alts i baixos i amb enfrontaments importants amb André Breton (quasi es podria dir que l’excepció seria trobar qui no les va tenir), així que poder veure l’evolució de la seva obra al llarg del temps, ajuda a comprendre la seva importància i l’emprempta deixada en l’art del s.XX.

En el centenari de l’arribada d’André Masson a Céret, el Museu d’Art Modern de Céret presenta una exposició que té la natura i la mitologia com a fils conductors.

En l’exposició es poden apreciar les diferents manifestacions artístiques a través de les quals es va expressar Masson: pintura, escultura, dibuixos, poemes i escrits. A més, s’aprecia les diferències en cada una de les etapes. Cal tenir present que quan va anar a viure a Céret, ja havia passat la Primera Guerra Mundial i ell havia estat greument ferit. Aquesta experiència traumàtica, queda perfectament reflectida en la seva obra, a través de les figures d’esquelets, sang, colors, etc.

Les primeres obres van ser considerades tradicionals, amb influències cubistes, però va seguir les lleis de construcció de l’espai marcades per Cézanne, que ell considerava el seu mestre.

També es pot destacar que la paleta de colors d’aquests anys son més els colors de la natura i es veurà l’evolució posterior.

Retorna a París i entre 1920-1922 pinta un seguit de quadres relacionats amb els boscos i la natura. Remarco aquest període perquè a partir d’aquí es produeix un canvi important, degut en part a la seva incorporació al moviment surrealista.

És en el 1924 quan coneix a André Breton en ocasió de la seva primera exposició individual, i fins el 1929 participa d’aquest moviment. Cap al 1937 fa les paus amb Breton i es reincorpora a aquest moviment. El dibuixos automàtics o espontanis, em van recordar ràpidament a Remedios Varo, Oscar Domínguez i Esteban Francés i els seus Cadàvers exquisits que dibuixaven conjuntament a partir d’una paraula.

És important recordar que va ser en aquest mateix any 1927, quan va conèixer a Giacometti que el va introduir en el món de l’escultura.

  • A. Masson. Animaux accouplés. 1927 fondue 1987
  • A. Masson. Amazone. 1938 fondue 1986-87
  • A. Masson. Extase. 1938, fondue  1987
  • A. Masson. Amoroso. 1939 fondue 1986-87
  • A. Masson. Duo amorosso. 1939 fondue 1987.
  • A. Masson. Musicienne. 1942

Els anys que va passar a Tossa de Mar van ser molt enriquidors per la seva obra. Va poder compartir amb altres artistes com Chagall, Olga Sacharoff, George Kars, Oskar Zügel, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar, per citar-ne només us quants. La seva paleta va canviar radicalment, orientant-se als colors vius, calents, sanguinis com a resultat de la llum que va trobar en els diferents indrets d’Espanya que va visitar.

La situació política de França i Alemanya, junt amb els esdeveniments que s’anaven gestant i produint a Catalunya, el van portar a emprar les lluites d’insectes i en particular l’amantis religiosa, com a imatge de l’amor i de l’odi. Les “corridas” van ser també un altre motiu recollit en les seves obres dels anys 30. El fet de coincidir amb Georges Bataille, gran amic , els va permetre treballar en el projecte de la revista Acéphale. Va tornar a París l’any 36.

Com molts d’altres artistes, va emigrar cap EEUU, fent estada abans a Martinica

  • A. Masson. Antillaise. 1941
  • A. Masson. Léonard da Vinci et Isabella d'Este. 1942
  • A. Masson. La Pythie. 1943
  • A. Masson. Torse aux taches de soleil. 1943
  • A. Masson. Nu au soleil. 1944

A la tornada a França l’any 1945 desenvolupa les obres elaborades amb goma aràbiga i sorra, el que l’apropa a l’expressionisme abstracte. Cal recordar la gran amistat que el va unir a Jackson Pollock, referent d’aquest moviment a EEUU.

És molt interessant el documental que es passa a l’auditori del Museu, perquè permet veure en acció a Masson: com va posant la goma sobre les teles, com la fa corre per donar-li formes, com deixa caure la pintura des dels pinzells, com va posant la sorra per damunt, com elimina la que sobra, i els retocs finals fins donar per acabada l’obra. Es viu tot l’acte de creació, el gest, les mirades, els moments de reflexió, tot plegat et mantenen en suspens fins poder apreciar el resultat final. En altres casos, després de pintar la tela, posa un paper a sobre, per absorbir la pintura sobrant. L’expressió de la seva cara mentre apreta el paper i el va aixecant poc a poc, et mostra la seva espectació per veure si el resultat final és el que ell realment esperava.

Em va cridar l’atenció el que en la majoria de teles, la pintura no cobria els extrems, es podia veure la tela original. Dona la sensació de capes molt fines de pintura i quasi no es diferencien les pinzellades entre si.

Clarament quan tenia una idea al cap, l’anava madurant poc a poc o fins i tot la repetia amb expressions ben diferents. A tall d’exemple, l’obra Chevaux attaqués par des poissons, ni ha una del 1927 i un altre del 1932 o Bison del 1944 que està fet amb tempera i sorra i un altre que és un dibuix de tinta sobre paper.

En conjunt, és una exposició extraordinària, molt rica, molt documentada i amb peces representatives de les diferents etapes i estils que va cultivar André Masson. Està oberta fins el 27 d’octubre.

Featured

Van Gogh and Britain

Fins fa pocs dies, es podia veure a la Tate Britain de Londres, una exposició dedicada a Van Gogh i la seva relació amb Gran Bretanya.

Van Gogh va arribar a Londres quan tenia 20 anys i hi va romandre fins els 23 (1873-1876). Es tracta d’un període de formació, d’aprenentatge, encara no havia esdevingut l’artista que va arribar a ser, ni tenia un estil definit. En aquesta exposició és interessant veure les influències de la cultura i dels artistes anglesos, que el van acompanyar al llarg de tota la seva vida. Cal destacar el fet que Van Gogh parlés quatre llengües diferents, entre elles l’anglès, el que el va ajudar a entrar de ple a conèixer la literatura i la cultura anglesa. És prou coneguda la influència que Dickens va tenir sobre ell:

tota la meva vida està dirigida a fer les coses que feia cada dia Dickens, tal com ell les descriu.

Va treballar durant dos anys a les oficines del comerciant d’art Goupil, a Covent Garden, i vivia a Stockwell. Això li permetia utilitzar diferents mitjans de transport i conèixer molts racons de la ciutat. Dedicava moltes hores a visitar museus, exposicions i oficines de comerciants d’art. Comprava reproduccions que després li van servir de font d’inspiració per fer les seves pròpies interpretacions. Els gravadores i il·lustradors anglesos tenien una gran capacitat per mostrar situacions reals, en un estil més avançat que el que havia aprés Van Gogh. Però a base d’estudiar-los, va trobar noves composicions i va desenvolupar l’estil que seria tan característic d’ell. Era la manera d’aprendre: en base a l’obra d’un altre artista, fer una versió diferent. En cap moment es considerava copiar, sinó que era un recurs habitual de l’època. Al cap de quatre anys, havia col·leccionat més de 2.000 reproduccions.

Amb tot el bagatge adquirit, va fer molts dibuixos en els anys posteriors quan va viure a Holanda i després a París.

Son obres que sorprenen perquè son molt diferents de les que associem normalment amb Van Gogh. Només en poso algunes a títol d’exemple:

Deia que volia dibuixar gent del carrer per a la gent del carrer. Tot aquests dibuixos estan clarament lligats a situacions que apareixien en gravats anglesos o relacionats amb els personatges de Dickens. En varies ocasions feia servir a veterans de la guerra, com a models dels seus dibuixos.

Un altre grup d’obres corresponents a l’etapa parisenca, serveixen per entendre la cerca del seu estil i aquesta necessitat de reflexar el que veia dia a dia

Tota un altre part de l’exposició estava dedicada a reflectir la influència de Van Gogh en pintors anglesos. No va ser fàcil perquè en diverses ocasions, es relacionava la seva malaltia mental amb la seva obra, menys tenint-la o fins i tot, despreciant-la.

Va ser a començaments del passat segle, quan alguns pintors anglesos, van començar a valorar als artistes post-impressionistes. Alguns havien tingut ocasió de veure les seves obres a París o reproduïdes en llibres. Van adaptar els seus colors per crear versions angleses. Donada la meva implicació amb el grup de Bloomsbury, em va fer especial il·lusió veure obres de Roger Fry i de Vanessa Bell

Em va sorprendre la cita de Roger Fry a la sala on s’exposava el quadre Els girasols:

Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura
Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura

Només vull destacar aquells aspectes que em van interessar de forma particular. Deixo l’enllaç a la documentació facilitada per la pròpia Tate, per si algú vol aprofundir:

Guia de l’exposició Tate Britain

Featured

Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Featured

Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar ManetPierre BonnardHenri de Toulouse-LautrecMary CassattDegasRenoirJames McNeill WhistlerMonetVan GoghCamille PissarroPaul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)

Featured

Risc de pobresa a Catalunya, per sexe i edat.

Les dades publicades a l’Idescat: Enquesta de condicions de vida, posa en evidència un cop més, una realitat, que a pesar de ser prou coneguda, no pot deixar indiferent. Es tracta del risc de pobresa de la població de Catalunya per sexe i trams d’edat.

Taxa de risc de pobresa a Catalunya per sexe
Taxa de risc de pobresa. Per sexe.
  • Aquest gràfic posa en evidència dues coses importants:
    • Les xifres de la taxa de risc de pobresa sempre son més elevades en el cas de les dones
    • La tendència en ambdós casos és inversa: la de la població masculina és descendent i la de la població femenina és ascendent.
Taxa de risc de pobresa per sexe i per edat a Catalunya

On totes les alarmes es disparen és en analitzar la taxa de risc de pobresa en el tram d’edat de 65 o més anys.

Les causes d’aquestes diferències son fàcils d’enumerar:

  1. Mestresses de casa que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva.
  2. Dones que han treballat en negocis familiars o en el sector primari i que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva..
  3. Dones que han treballat en el servei domèstic, sense cotització, per tant amb pensió no contributiva.
  4. Autònomes amb cotitzacions molt baixes amb pensions contributives també molt baixes.
  5. Diferències salarials per sexe que s’ha traduït amb cotitzacions inferiors i per tant en pensions contributives més baixes.
  6. Familiars al seu càrrec com a conseqüència de la situació econòmica actual.
Persones que viuen soles per trams d’edat. Catalunya 2018
Persones que vien soles a Catalunya l'any 2018 a partir dels 65 anys
Nota: Percentatge respecte al total de persones de cada grup d’edat.
Font: Idescat, a partir de les dades de l’Enquesta contínua de llars de l’INE
Diferència en punts entre les taxes de risc de pobresa per sexes i de 65 anys o més
El·laboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat. Enquesta de condicions de vida

Val la pena observar aquest nou gràfic. Gairebé no cal afegir res. Amb aquest percentatge de dones que viuen soles, i en base als punts exposats amb anterioritat, es pot deduir que les possibilitats de risc de pobresa entre aquest sector de la població, és molt elevat.

Però el que és més preocupant és el salt que s’ha produït el darrer any amb un increment d’un 3,4 quan la diferència entre el 2016 al 2017 havia sigut de 0,7.

A les persones que l’any 2018 van fer els 65 anys es va calcular la seva pensió en base als darrers 15 anys cotitzats, és a dir a partir del 2003. Aquí entra de ple la crisi econòmica que va fer fora del mercat laboral de forma prioritària a les dones. Aquest fet queda reflectit en el gràfic que representa l’evolució de les diferències de la taxa de risc de pobresa entre els anys 2014 al 2018.

La població masculina de 65 anys o més, també han vist incrementar-se la taxa en 0,8 punts, el que indica que les conseqüències de la crisi van ser generals. Aquestes repercussions es fan més paleses si veiem que tot just es venia d’una millora l’any 2017.

Cal denunciar aquesta situació i sobre tot, cal posar-hi remei amb mesures positives, sense fer demagògia ni escarafalls.

Featured

Giacomo Puccini. La Bohème. AAO de Sabadell

En record d’en Josep M. T.

En els darrers deu anys, l’òpera que més cops s’ha representat en el conjunt de teatres d’Òpera d’Espanya, ha estat La Bohème de Puccini, per davant de La Traviata de Verdi (198 front a 175, segons Operabase). Aquesta xifra dóna una idea de la seva popularitat i al mateix temps indica l’elevada probabilitat de que en aquest període, una mateixa persona, hagi assistit diverses vegades a la posta en escena d’aquesta obra. Si a les representacions afegim les vegades que es poden haver escoltat total o parcialment alguns enregistraments de la mateixa, ens porta a deduir que tothom la te absolutament incorporada a la seva memòria musical.

D’aquesta manera, i de forma inevitable, tendim a comparar la producció, l’orquestra, els intèrprets, etc. Però no sempre es pot, ni es deu fer, aquesta comparaciò. Un primer exercici, per poder gaudir realment de cada representació i valorar-la en la seva justa mesura, és assistir amb la ment oberta, amb ganes de descobrir tonalitats, matitzos, aspectes que ens havien passat per alt. I com els cantants acostumen a ser uns altres, sempre es produeix aquest miracle.

La Bohème va suposar la consagració definitiva de Giacomo Puccini. Anteriorment havia estrenat Manon Lescaut que va proporcionar-li un primer reconeixement important. La Bohème es situa com a òpera verista, estrenada el 1896 i dirigida en la seva primera representació, per Arturo Toscanini. En les òperes veristes, l’acció transcorre normalment en el s. XVIII i en aquest cas, es situa al París de 1830, fet que ja marca una mica la seva singularitat. (El verisme es situa en la darrera dècada del s. XIX i primera dècada del s. XX)

Puccini sempre va imposar els llibretistes, i això fa que a diferència d’ altres compositors, no tingués un de fix ni que tans sol, el que la iniciava, l’acavés. En La Bohème van participar dos: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que es van compenetrar i complementar perfectament. Potser per això, van escriure també els llibrets de Tosca i Madame Butterfly per a Puccini.

En aquesta obra Puccini ens presenta el perfil de l’heroina, com d’una dona dolça. Aquest clixè el repeteix en d’altres òperes, amb exepció de Tosca. Un altre característica de Puccini, és que gairebé totes les seves obres tenen com a títol el nom de la figura femenina: Manon Lescaut, Tosca, Turandot, etc.

L’argument és de sobres conegut: la vida bohèmia d’un grup de joves a París. S’especula que era un reflex de les situacions que va viure el mateix Puccini quan estudiava al Conservatori de Milà i malvivia amb els diners d’una beca que no li donava per gaire.

Entrant ara en l’estrena que es va poder veure al Teatre de La Faràndula de Sabadell el passat dia 1 de maig, i si es jutja pels aplaudiments del públic, l’èxit va ser rotund. En la temporada 2013-2014 ja es va posar en escena, però el repartiment, llevat de Mimí que ja va ser interpretat per Maite Alberola (juntament amb Montserrat Martí), és tot nou. La seva interpretació va ser acollida amb grans aplaudiments i ovacions, que la van emocionar. Fet a destacar és la incorporació de nous intèrprets, que no vol dir, cantants sense experiència, al contari. Cal apuntar que la soprano Maria Miró que fa el paper de Musetta es podrà veure la propera temporada del Liceu, en el paper de Michaela dins de l’òpera Carmen. I que es pot afegir del baríton Enric Martínez-Castignani que no hagi quedat ja dit en altres ocasions. Canta amb rotunditat, força i la veu omple l’escenari, el que no exclou els matitzos. Rodolfo, Enrique Ferrer, va utilitzar molts vibrators, recurs que personalment, no m’acava d’agradar. Però va destacar en l’ària ” Che gelida manina”, cosa que era difícil, ja que com s’ha apuntat amb anterioritat, al ser una de les àries més conegudes, tothom te referents en els que s’emmiralla.

El treball d’actors va ser molt bo. Una interpretació dels personatges dinàmica que els feia molt reals, reconeixibles i adaptats a la situació i fets que descrivien. Cal destacar i aplaudir la producció. A vegades la manca de recursos estimula la creativitat, i es troben alternatives brillants.

El punt més feble va ser per a mi, l’orquestra. Segur que la sonoritat del Teatre de la Faràndula, no és extraordinària. Segur que les dimensions del fosar de l’orquestra, no son les dimensions òptimes. Però precisament per tot això i donada l’experiència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del seu director, es podia esperar alguna cosa més. En molts moments tapaven les veus. Era un so sense polir, amb gran potència, però sense modular ni reforçar als intèrprets. Es tenia la sensació de desdoblament: els cantants amb una gran expressivitat i l’orquestra, pel seu costat, com es diu moltes vegades, jugant en un altre lliga. Dissortadament, no és el primer ni el segon cop que tinc aquesta impressió, després d’uns quants anys d’abonament i d’estar col·locada en llocs diferents del teatre. I aquesta no és només una opinió aïllada, sinò que va ser compartida per altres persones.

Un cop més, lloar la tasca que du a terme l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en favor de l’Òpera, a través de l’Escola i de les representacions per l’Òpera a Catalunya.

Ja es disposa de la programació de la propera temporada: La Cenerentola de Gioacchino Rossini, La Traviata de Giuseppe Verdi i del mateix Verdi, Macbeth. Ara toca esperar.

Featured

Estrella de Diego. Maruja Mallo.

Estrella de Diego. Maruja Mallo. Fundación MAPFREAl veure a la Fundació Miró, el quadre de Maruja Mallo, Grajo y excrementos, 1931, que formava part de l’exposició dedicada a Lee Miller, no vaig poder resistir la temptació de rellegir el llibre escrit per Estrella de Diego i editat per la Fundación Mapfre l’any 2008, dedicat a aquesta artista.

Com en altres ocasions he comentat, Estrella de Diego em mereix molt de respecte tan en la vessant de crític d’art, com de comissària d’exposicions (recordar l’exposició dedicada a Gala en el MNAC) o escriptora. El llibre dedicat a Maruja Mallo està ple de referències bibliogràfiques i de cites, de manera que en tot moment et sents esperonada a buscar i llegir aquestes referències. Motiva a conèixer millor a l’artista, el seu entorn i les circumstàncies sociològiques i polítiques que li van tocar viure. No pots estar-te de relacionar personatges, per exemple el cas de Gómez de la Serna. Coneixent la seva amistat amb Sònia Delaunay i amb la pròpia Maruja, ràpidament penses en la relació que podia haver entre elles dues.

Cal destacar la qualitat de l’edició i de les imatges el que permet observar els detalls de les obres, algunes d’elles contemplades a la Galeria Guillermo de Osma o al Museu Reina Sofia.

L’enfoc és interessant. Com explica molt bé l’autora, comença pel final, pel retorn de Maruja a Espanya l’any 1962 després dels anys d’exili.

De hecho, el final del exilio de Mallo se parece bastante al final de un exilio colectivo, exilios de todos aquellos negados por la historia oficial y rescatados después como parte fundamental de esta historia.

El període comprès entre el 1922 i el 1937 el va viure a Madrid, entrant en contacte amb Dalí, Garcia Lorca els altres residents de la Residencia de Estudiantes. Molt important en la seva trajectòria va ser la relació amb Ortega i Gasset i Torres Garcia. Com d’altres artistes, va estar compromesa amb la República espanyola i l’inici de la Guerra Civil, la va sorprendre viatjant amb les Misiones Pedagógicas , marxant cap a Buenos Aires.

A Maruja Mallo se la considera integrant de la corrent surrealista, en part degut a que Andre Breton li va comprar l’oli Espantapájaros, de l’any 1929. A partir d’aquí, Estrella de Diego ens va presentant i analitzant tota la seva obra: la relació i observació de la natura, els fonaments matemàtics que aplicava en les seves obres,

Todo está sujeto a medidas. Toda armonía depende de una proporción, de una relación numérica

Font: Maruja Mallo. Una sala cinematográfica. A: Arquitectura. Març de 1946.

(aquí em ve al cap relacionar-la amb Remedios Baro que va emprar el càlcul i els fonaments d’enginyeria que li va trametre el seu pare en tota la seva obra), i sempre uns trets d’afirmació, de donar veu a través de les seves obres a actituds no habituals en les dones de la seva època. Un exemple d’aquest tret és l’obra Ciclista, de l’any 1927 com a model de les dones lliures.

És interessant veure com en aquest llibre, s’ens van posant davant dels ulls, diferents elements que ens porten a replantejar-nos les etiquetes que sovint s’apliquen a artistes i que no deixen de ser una cuirassa, una manifestació de la voluntat d’etiquetar i constrenyir tota l’obra de Maruja Mallo. Precisament ella, que sempre va estar lluny dels estereotips. No cal dir que el retrobament amb aquesta obra, just en un moment en que es parla de les dones de la generació del 27 i en general de les artistes integrants del moviment surrealista, ajuda a la reflexió i a la cerca de noves cares d’aquesta artista tan polifacètica com va ser Maruja Mallo.

Estic convençuda que tornaré més vegades a fullejar aquesta obra.